Quan començàvem a ser independentistes
Una proposta de resolució d'ERC el 1991, en ple desballestament de l'URSS i Iugoslàvia, va ser la primera que va dur a votació al Parlament el “dret a la independència” de Catalunya
Va passar de puntetes i sols tres diputats, Colom, Carod-Rovira i Pueyo, hi van donar suport en una foto que han repetit aquesta setmana per a El Punt Avui
-
Imatge de Carod, Colom i Pueyo en la votació de 1991 arxiu. -
El text de la resolució que sols els tres diputats van votar a favor arxiu. -
Josep-Lluís Carod-Rovira, Àngel Colom i Miquel Pueyo van accedir a repetir al Parlament la mateixa fotografia que havien protagonitzat el 27 de setembre de 1991 ALBERT SALAMÉ. -
El director d'El Punt Avui, Xevi Xirgo, i el del programa “Parlament” de TV3, Josep M. Martí, xerrant amb els exdiputats d'ERC. A.S.
“En alguna cosatambé dec haver influït”, es vanta Colom sobre el viratge de CiU cap al sobiranisme
“El projected'un estat nou és il·lusionant”, creu Pueyo. “Cal enviar el missatge que se sap on va”, apunta Carod
El 27 de setembre de 1991, durant l'últim debat de política general de la tercera legislatura al Parlament, els tres diputats en què havia quedat ERC –els llavors secretari general, Àngel Colom, portaveu, Josep-Lluís Carod-Rovira, i diputat, Miquel Pueyo– arran de l'escissió d'altres tres cap a Esquerra Catalana (EC), serien els únics a votar a favor de la seva proposta de resolució, la primera a la cambra, que invocava explícitament el “dret democràtic a la independència política” de tots els pobles europeus, “entre els quals el català”. Sempre que fos “la seva voluntat lliurement expressada, per mitjans pacífics i a través de procediments institucionals”, matisaven. El text, que ambicionava tancar l'etapa de la Transició emmarcat en una conjuntura internacional “favorable” –en ple procés de desintegració de l'antiga Unió Soviètica i a l'inici del de l'antiga Iugoslàvia– va ser rebutjat per una majoria contundent, de 114 vots en contra (CiU, PSC, PP i CDS) i 9 abstencions (les d'EC i IC). Això sí, en el mateix ple precisament que s'aprovava amb tres únics vots en contra del PP un text no tan diferent a favor de la “realitat nacional diferenciada” de Catalunya “en el conjunt de l'Estat”, que la legitimava per desplegar el “dret a l'autodeterminació”. “A mitjà termini”, aclaria CiU. La segona resolució, per cert, reivindicava altres qüestions pendents com ara la revisió del model de finançament, per permetre'n una “equiparació progressiva” amb els sistemes forals de l'Estat... Aquell divendres de tardor es van votar una quarantena de propostes de resolució sobre les quals els portaveus van posicionar-se conjuntament, fet que impedeix parlar com a tal d'un debat específic sobre la independència. Però el ple ja va deixar ben clares les postures de cada grup en clau nacional; de fet calcades, tret de CiU, a les actuals: federalistes al PSC, immobilistes al PP i defensores de l'autodeterminació a IC, per adequar l'estatus del país a “les circumstàncies històriques de cada moment”. Fins i tot EC es declarava confederal, tesi que ara sosté UDC...
Ben curiós resulta repassar l'enfrontament protagonitzat la vigília entre Colom i el fundador del partit on ara milita, Jordi Pujol. Colom, que veia superat el marc legal de la Constitució i lamentava que Catalunya l'hagués acceptat, va acusar el president de repetir “el trist discurs de la queixa permanent” i d'actuar com a “súbdit espanyol”. Pujol, que reiterava que era partidari d'aprofundir en l'autogovern però no de la independència, li va contestar que ell mai havia cridat, com sí que va fer Companys, “Viva España”. “Al 1991 hi ha moltes maneres de cridar Viva España! i tindrem ocasió de comprovar-ho”, li va contestar, l'endemà, Carod-Rovira, que l'acusaria de practicar el “nationalismus interruptus”. El portaveu suplicaria gairebé: “‘Som una nació i tenim els drets d'una nació', ens deia el president. Doncs si els tenim, reconeguem-los. No demanem, no proposem la independència ni la seva conveniència, els demanem que reconeguin el dret a la independència.”
Però no hi va haver cas. Les votacions a favor es feien a peu dret –vegeu la foto petita de dalt–, fet que va servir per deixar retratat l'aleshores escàs suport a les tesi sobiranistes que avui, set legislatures i mitja dotzena llarga de resolucions pel dret a l'autodeterminació (ara rebatejat com a dret a decidir) més tard, són majoritàries a la cambra.
La foto es repeteix, la història no
Gairebé 22 anys després d'aquella instantània, els pioners del sobiranisme parlamentari modern han accedit a la invitació d'El Punt Avui per recrear-la en el mateix lloc on la van protagonitzar. I, és clar, entre foto i foto ha estat inevitable trobar paral·lelismes i comentar el tomb que ha fet la situació en tot just dues dècades. I és que, com recorda Colom, “això no canvia en dos o tres anys, és un procés que ha anat creixent”. “Algú havia de començar, no som precursors de res”, subratlla. “Aquella part minoritària s'havia d'expressar també, si no hauria estat falsejar la realitat”, defensa Carod. “Avui l'opció independentista s'ha pluralitzat”, s'alegra Pueyo.
Tant ha canviat, de fet, que el Pujol que fa 20 anys evitava comparar-se a les repúbliques bàltiques, la mateixa tarda d'aquest reportatge les situava, i en especial a Estònia, com a referent de viabilitat per a un futur estat català, en una intervenció al Cercle d'Economia... La conversió de CiU centra tot just els primers comentaris del retrobament dels tres exdiputats, dirigits, és clar, a Colom, ara conseller nacional de CDC. “En alguna cosa també dec haver influït en el procés”, dribla, tot mostrant la seva “felicitat” per l'evolució del partit. “No veig cap discrepància a CiU sobre l'estratègia, Mas es va posar al costat de la gent el 12-S i avui se segueix el full de ruta sense cap fissura”, diu sobre el pacte de govern. “El procés és absolutament irreversible”, tanca.
Una mica més caut és Carod-Rovira, avui ja retirat a Tarragona després d'haver estat quatre anys vicepresident. “Som un poble singular: la nit electoral tenim una nítida majoria però una part important de la societat entra en depressió col·lectiva”, lamenta. “Ep, sobretot per part del món mediàtic espanyol!”, el matisa Colom. Carod, en tot cas, alerta que “si els governants espanyols fessin una oferta intel·ligent a Catalunya, de reduir el dèficit fiscal, potenciar la llengua o fer altres gestos simbòlics, hi podria haver un perill subjacent.” Ell mateix, però, s'esmena: “Fa deu o quinze anys hauria tingut els seus adeptes, i una part de la societat avui encara podria picar, més en sectors progressistes que de la dreta, però crec que no ho faran, ja fan tard.” “No veig cap capacitat de resposta en el govern espanyol, i a més tenim l'avantatge que, davant la incertesa, si un projecte pot ser il·lusionant és un estat nou”, l'apunta Pueyo, que, tot i que es manté com a militant d'ERC, ha tornat a les classes de sociolingüística a la Universitat de Lleida. La conversa deriva aquí cap a un altre canvi de perspectiva que veuen fonamental. “Abans, els nostres motius eren de caràcter sentimental i ara són més pràctics; avui el factor emocional s'ha instal·lat en l'antiindependentisme”, constata Carod, que advoca per deixar clar que “és possible la compatibilitat d'identitats; ningú s'ha de veure agredit”. “Cap del milió i mig de nous immigrants està a priori contra el procés; ells poden tenir la mateixa incertesa que els catalans d'origen, però si ho sabem enfocar cap a temes racionals, tindrem uns grans aliats”, diu Colom, avui resident a Santa Coloma de Gramenet, i president de la Fundació Nous Catalans. En tot cas, creu que el procés ha d'anar cremant etapes, però avisa que no serà fàcil, i que l'Estat “utilitzarà en contra tots els mecanismes que té”. “El tema no és què faran ells, que és tot, sinó nosaltres: cal enviar el missatge que se sap on va, a dins i al món, perquè si hi ha la sensació de marxa enrere tot plegat trontollarà”, avisa Carod. El debat és ric, però es fa tard, i aquests tres independentistes de pedra picada han de marxar. Poc es podien imaginar el 1991, en tot cas, que avui el procés seria on és. Pueyo ho reivindica: “No haver abandonat la batalla ens portarà un dia a la victòria”. El que fa la perseverança...