Les arrels del rock

Què tenen en comú un cavaller britànic –Nick Lowe–, una artista marca Nashville –Suzy Bogguss–, un tribut a Nina Simone en la veu de Me'shell Ndegéocello i l'actuacio del guitarrista tuareg Bombino? Què tenen en comú? A primer cop d'ull es pot dir que tenen en comú el fet d'estar al cartell del festival Blues & Ritmes, que comença aquesta nit a Badalona. La resposta és massa obvia, però. Tenen molt en comú, per això son al B&R. Anem pas a pas. L'any que ve el festival fa vint-i-cinc anys. En aquest quart de segle ha passat una mica per tot. Va ser pioner, en el seu moment, quan programava músiques del món, i blues i jazz, en un parc, el de Can Solei, que era una festa. I va passar èpoques més grises, amb més concessions a la comercialitat –mentre buscava la seva identitat–. Des del 2005 viu una altra etapa. Un redreçament i una relectura dels seus principis. Aquí es comença a intuir la resposta a què tenen en comú els músics que participen a l'edició de 2013. Tenen en comú el fet de pertànyer a les diferents manifestacions del rock si es tenen en compte els seus orígens. És a dir: l'Àfrica i les seves ramificacions. Des de l'organització del festival, Oriol Lladó comenta: “Hi ha una connexió, des de l'oest d'Àfrica, d'on sortien els esclaus, fins arribar a Brasil, Cuba i els Estats Units, travessant l'Atlàntic. Hi ha un enllaç, un fil: l'origen del rock, de la música popular, del jazz, del blues...

El festival és en un festival d'arrels, en un sentit ampli, perquè hi entra el cantant de Mali, i el brasiler, el country, el folk... Sense voler comparar-nos: pensem en el Festival de Jazz de Nova Orleans. La gent s'imagina que s'hi fa només jazz. No! Hi ha jazz tradicional, però està obert a molts estils... Per què? Perquè la visió nord-americana és molt oberta i arriba a la conclusió que som una suma de gèneres, que a tot se li pot donar un sentit.” Aquest any, al Blues & Ritmes actuen, per exemple, una cantant de country de Nashville, amb un músic com Nike Lowe, productor dels primers discos del punk, amb una carrera de quaranta anys a les espatlles, l'artista Me'shell Ndegéocello, que homenatja Nina Simone... “Nina Simone molta gent l'associa a la música d'un anunci, però compte, perquè era una cantant complexa, fosca i molt intel·lectual...” Estilísticament, en la seva història, el festival era més ampli que no pas ara. Eren els vuitanta, i el país es posava al dia musicalment. Tot estava relligat, sense els compartiments estanc actuals: rock, blues, reggae... “Era una filosofia d'obertura, de llibertat, de traspassar gèneres...”

El festival ha d'aplicar diversos criteris, a l'hora de fer la tria. L'estilístic ja s'ha comentat. N'hi ha un altre també important: “El festival ha de ser una porta d'entrada d'artistes que no havien actuat encara al país, o en ocasions comptades. Ha de ser un aparador per a ells, que no tenen un mercat prou fort perquè la iniciativa privada els programi.”

Tant li fa si el públic coneix més o menys els artistes que actuen al festival. Qui tingui més informació podrà fer elucubracions sobre sons, orígens, evolucions... Però davant de l'autenticitat, tant els més avesats com els més novells veuran que “l'experiència musical, la del sentiment, és la mateixa”.