La poesia és poder
Els poetes sovint es refugien en la seva intimitat, que gosen exhibir de tant en tant amb llibres que atrauen l'atenció de cercles minoritaris
Sempre he pensat en la força incontrolable i perdurable de la filosofia. Però també de la poesia. Els poetes no acostumen a ser rics ni poderosos. Sovint es refugien en la seva intimitat, que gosen exhibir de tant en tant amb llibres que atrauen l'atenció de cercles minoritaris. Un bon poeta és un gran metafísic perquè amb el llenguatge esculpit en versos ens fa viatjar més enllà de la realitat que ens envolta.
En l'obra de Nadejda Mandelstam Contra tota esperança (Quaderns Crema) es viu en primera persona la persecució i possible assassinat del seu marit, Óssip Mandelstam, que és denunciat per haver llegit un poema criticant Stalin a una colla d'amics en diverses ocasions al Moscou de les purgues. El poema no fou publicat però se sabia que l'havia escrit i l'havia recitat a uns quantes persones. Mandelstam, jueu i amic de molts intel·lectuals que formaren part de la Unió d'Escriptors soviètica, un instrument de control i de propaganda del règim en els seus anys més inhumans, diu per boca de la seva dona que “si per la poesia maten, vol dir que li tenen el degut respecte, vol dir que la temen, vol dir que la poesia és poder”.
Els poetes són aquells personatges que des d'un quarto fosc, en solitud, ignorats o menystinguts, poden fer por i fer tremolar el poder establert. Acabem de saber que es volen exhumar les restes de Pablo Neruda, mort pocs dies després del cop d'estat de Pinochet a Xile el 1973, per indicis que no morí de mort natural sinó enverinat. Quina temença tenen els poderosos als poetes.
La mort de Federico García Lorca es podria emmarcar en aquesta dèria de fer callar els que treballen intensament amb les paraules per tal de resumir pensaments que facin trontollar estructures autoritàries.
A casa nostra, la caiguda en desgràcia de Jacint Verdaguer per part dels marquesos de Comillas i a continuació de l'estament eclesiàstic, familiar i social d'aquella Barcelona que l'envoltava és també una manifestació de la força d'un poeta que no es comporta tal com els grans d'aquest món esperen. Era un personatge que havia sabut connectar amb la gent mitjançant els seus versos. Verdaguer es rebrega contra els que l'han volgut destruir intel·lectualment i humanament, i publica aquells cèlebres escrits en diversos diaris de Barcelona, recollits en el volum de les seves obres complertes amb el títol de En defensa pròpia. Verdaguer no és prosista i a Josep Pla no li interessa la poesia, ens recorda Narcís Garolera en el seu estudi sobre les valoracions intel·lectuals de l'escriptor empordanès sobre el poeta de Folgueroles. Pla no és romàntic i Verdaguer, sí. L'un és un prosista i l'altre és un poeta. Pla el respecta quan descriu paisatges però no comparteix la seva interioritat espiritual, el seu romanticisme literari.
Tornant a Mandelstam i la bella història d'amor i d'admiració que escriu la seva dona quan el terror es va suavitzar després del XX Congrés del PCUS on Nikita Khrusxov denuncia els crims de Stalin, es veu com els totalitarismes intenten sigui com sigui neutralitzar l'activitat dels intel·lectuals, i molt especialment dels poetes, perquè el poder no s'erosioni.
‘Contra tota esperança', em diu el poeta Joan Margarit, és un dels quatre o cinc llibres imprescindibles del segle XX. Literàriament és una peça magistral. I la traducció al català de Jaume Creus em sembla sublim. Sempre hem tingut a casa nostra grans traductors de la llengua de Tolstoi i Dostoievski.
Stalin volia salvar ManDelsTAM. Diu a Pasternak, fidel en aquells moments al dictador, que a Mandelstam no li passarà res. I així es confien tots malgrat la primera detenció l'any 1934. La por s'havia instal·lat en les ànimes i els cossos de tots els que eren alguna cosa en el règim o al marge de tota activitat pública.
Passades les pors de les primeres purgues tothom es pensava que s'havia tornat a la tranquil·litat. Havien vist moltes depuracions, deportacions i morts i es tenia l'esperança que no continuarien les carnisseries humanes. Diu la senyora Mandelstam: “Tots vam fer les paus amb nosaltres mateixos: callàvem, tot confiant que no ens matarien a nosaltres, sinó al veí. I ni tan sols sabíem qui de nosaltres matava i qui simplement se salvava callant.”
En aquells anys tothom callava, ningú preguntava, s'oblidaven les amistats i es volia caure en l'oblit absolut. Els Mandelstam van estar a l'exili a Vorónej durant tres anys fins a la seva deportació cap a Sibèria. Anaven i tornaven d'amagat de Moscou per pidolar a vells amics. Alguns els donaven uns centenars de rubles i d'altres, simplement, rebutjaven rebre'ls o trobar-los. Envoltat de ficcions, l'ésser humà es refugia voluntàriament en una activitat fictícia, estableix relacions fictícies o un amor fictici amb els altres, siguin qui siguin, per tal de tenir on agafar-se.
Mandelstam deixa de publicar. Els seus col·legues russos en saben les causes. Però a Occident s'havien empassat el rumor del règim que deia que ja no escrivia i que s'arrossegava per les tavernes. Molta gent a Rússia va picar aquest ham, i sobretot a Occident, perquè “allà la manca d'obres publicades significava que l'escriptor havia deixat d'escriure... Com se'ls podia explicar que a casa nostra les coses anaven a l'inrevés? Però la poesia és una cosa estranya: no la poden enterrar viva, qui sap per què, i ressuscita malgrat els esforços d'un aparell propagandístic tan poderós com el nostre”. El món intel·lectual sacrificat en nom de la revolució va emergint a mesura que passen les generacions. Hi havia vida i pensament, il·lusió i ganes de fer un món millor, apartat de la barbàrie que visqué Europa en la primera part del segle XX.
Sempre queda el patiment silenciós, imperceptible, anònim que esdevé fecund encara que no se sàpiga quan ni com. Ho diu Joan Margarit: “Queda la dignitat, aquest gos llop que, ajagut allà on ets, ningú no veu.”
