Estirar massa la ‘ideia'

Feia prop d'una dècada que els directors del TNC tenien la idea de recuperar Llibertat. Des que es va estrenar al Romea, ningú s'havia atrevit a repescar-la. Per alguna altra raó seria. En realitat, la dramatúrgia i direcció de Josep Maria Mestres excel·leix quan construeix l'espai més populista i festiu de la peça –és distreta i sorneguera– i té bones idees per apropar la peça a la situació actual. El teatre, com a escenari on enfrontar els conflictes, és pròxim en un dia a dia en què l'enuig és el pa de cada dia. I Llibertat raona sobre els perills del progrés, i sobre la facilitat de pronunciar uns discursos rodons i tolerants però que no s'adiuen amb la manera d'actuar.

Santiago Rusiñol denunciava el bonisme compassiu de les classes benestants de principis del segle XX. I també blasmava els idealistes, incapaços de ser conseqüents amb els seus discursos. Per això, sembla que ningú es va atrevir a aixecar aquesta obra primerenca massa valenta per a l'època, en què es preferien drames rurals. La dramatúrgia de Mestres busca les intransigències d'aquell segle XX que avui encara ressonen. Troba una bona connexió amb el discurs xenòfob, en temps de crisi: “Primer, els de casa.” Per això, trasllada el desenllaç al centre del conflicte laboral, altaveu en mà, del segle XXI. El salt temporal el projecta a través dels sons que marquen tot un segle d'història. I el Jaumet negre apareix com un indigent estirat en un banc. El llenguatge prefabrià evoluciona parcialment –els vivas es converteixen en visques– però es revela fora de lloc el dubte de Florentina d'estimar el Jaumet. La ideia –tal com insisteix a dir en Pere Anton– era bona. Però patina si no es posa en pràctica (com en l'època de Rusiñol), o si la metàfora no encaixa bé (com en la proposta a la Petita).