Fabra cubista

La bibliotecària del Col·legi d'Advocats de Barcelona em deixa veure un patracol original signat pels Reis Catòlics. El text que precedeix les rúbriques, en castellà, està escrit sense separació de paraules, tot seguit. Els que defensen, de vegades amb vehemència, que s'hauria d'escriure tal com es parla haurien d'invocar aquest text i d'altres d'aquelles èpoques. Els parlants, en efecte, no deixem cap espai entre un mot i el que segueix sinó que exercitem un acusat joc de juxtaposicions i elisions. Tothom en l'emissió sonora enganxa les paraules, com l'escrivà que va donar el seu text a la firma de Ferran i Isabel.

Jo no puc dir quan les paraules escrites es van segregar. Només sé que el castellà ho va fer amb més timidesa que el català, sobretot si parlem del català modern establert per Pompeu Fabra. Allà on el castellà manté míralo o mírale el català fa mira'l, o mira-li o mira-l'hi. Un uneix els pronoms al verb, l'altre els divorcia. S'ha dit que l'opció fabriana s'inspira en la tradició i també en el francès escrit, i potser sí. Ara, jo –que ja avanço que no hi entenc– aventuro que la gramàtica de Fabra està impregnada de l'esperit cubista de la seva època. Aquest paquet de guions, apòstrofs i punts volats, aquests accents en totes direccions... en definitiva: aquest devessall de ratlles horitzontals, verticals i inclinades i aquest desplegament en acordió de les paraules haurien pogut portar la signatura de Picasso, Braque o Juan Gris.

Les senyoretes d'Avinyó, acta fundacional del cubisme plàstic, va ser pintada per Picasso el 1907, evocant un bordell barceloní. Les Normes ortogràfiques són del 1913. Si algú esgrimeix que la feina de Fabra venia de més antic, d'abans del 1907, estic disposat a sostenir que ens trobem davant un intuïtiu del moviment que va acabar influint en la moda, en la forma de les cadires, en la gesticulació del tennis i en tot.

Fabra explicava a Bladé Desumvila com va ser de difícil acceptació la ç. Ce trencada, fixin-s'hi! “Trencada” com les “senyoretes” o com les guitarres i les pipes dels quadres. Deia Fabra que com que els caixistes de les impremtes no disposaven de la lletra feien servir al principi un 5 de cap per avall. Volen una major adequació a l'“isme” artístic dels perfils distorsionats?