Punsola

A Mataró hem afegit a la celebració del centenari del naixement de Salvador Espriu la d'en Josep Punsola, que també és del 1913 i va ser poeta. A diferència d'Espriu, que va ser longeu, Punsola va morir molt jove, el 1949, als 36 anys.

La generació dels meus pares va estar marcada per la figura de Josep Punsola. Quan jo era petit se'n parlava molt a casa i quan vaig ser més grandet vaig observar que el seu record era viu en els ambients intel·lectuals dels “grans”. A més de poeta –o perquè era poeta–, va ser un gran excursionista. Va tenir un paper molt important en la represa cultural de la ciutat, va ser el cap de colla de moltes iniciatives, i es deuen a ell els guions de les pel·lícules amateurs del cineasta Enric Fité, que, com Porta closa en primeríssim lloc, van guanyar tots els premis de tots els festivals internacionals on es van presentar. Va escriure poemes amorosos de gran força lírica, va dedicar moltes composicions als amics i moltes altres a la seva ciutat (“Si vas néixer de la mar com la petxina”) i va descriure els paisatges d'aquesta banda del Maresme amb molta precisió i des de tots els angles. A mig aire d'una de les muntanyes que tanquen la petita vall encarada a mar de Santa Helena d'Agell, al terme municipal de Cabrera de Mar, una pedra rep el nom de Roca d'en Punsola. El nostre home s'hi havia assegut molts cops, amb els amics que l'acompanyaven, per contemplar i cantar el panorama que de tots més li agradava –“Aquests són els meus pins”–, i n'havia vist molts.

Va morir quan ningú s'ho esperava en el transcurs d'una marxa de regularitat. En tenia, ho hem dit, 36. Quatre anys més tard, quan en va fer 40, Salvador Espriu va escriure un text molt amarg en què renegava de la seva pròpia producció fins aleshores. Més tard matisaria el judici i rescataria textos de la joventut, però la jeremiada espriuana ens fa pensar com hauria estat l'obra de Punsola, maresmenc com ell, si hagués viscut tants anys com el seu coetani, quin hauria estat el seu compromís amb el país i la seva gent.

Ho pensem mentre recitem poemes seus i mentre la Maria-Mercè Bruguera, la seva antòloga, ens acompanya en unes rutes literàries per la seva ciutat que arriben fins a la “petita pàtria” de la roca d'Agell.