Llarga vida a ‘Margot'

La vida de les obres d'art és molt llarga. I, en alguns casos, molt moguda. Neixen a l'estudi dels artistes, però, quan se'n desprenen, creixen lluny d'ells. De les obres acostumem a tenir una pila de dades biogràfiques dels seus autors, de la tècnica, l'estil i el tema, però ignorem els quilòmetres que han recorregut, on, per què i amb qui han viatjat i com les han tractat els seus diferents propietaris.

I sovint no és per desinterès: senzillament no en tenim la informació, o és parcial o inexacta. Un treball de recerca de l'escenògrafa i museògrafa vigatana Anna Alcubierre, distingit recentment amb el premi Ramon Roca Boncompte d'estudis de gestió cultural 2013 –convocat per Ros Roca Group i FiraTàrrega–, posa l'accent en el periple de les obres d'art a partir d'un cas concret, una pintura icònica de Picasso, Margot, propietat del Museu Picasso de Barcelona.

Col·lecció permanentment en trànsit. Àlbum de viatge de ‘Margot', l'obra picassiana conjuga múltiples nivells i objectius d'investigació i sobretot aporta nous elements per examinar amb una altra perspectiva un debat etern: “la mobilitat de les obres i les seves conseqüències positives i negatives”, emfasitza l'autora de l'estudi, que aviat afrontarà la seva tesi per aprofundir en un tema que ha canviat de paradigma per la crisi, ja que s'ha frenat la bogeria, dit pels mateixos experts, d'obres sempre amunt i avall.

Alcubierre ha reconstruït el primer segle de vida de Margot (va ser creada l'any 1901) revisant-ho absolutament tot i no donant per bona cap dada coneguda. “Hi ha errors, per exemple, en viatges registrats que Margot no va arribar a fer”, subratlla Alcubierre, que aporta fotografies de gairebé tots els llocs on s'ha exhibit, valuós material per apreciar els canvis en la percepció de l'art segons la seva posada en escena.

Margot ha estat una peça molt viatgera, no cal ni dir que perquè està considerada una obra cabdal de Picasso i, és clar, rep constants sol·licituds per ser exposada en museus de tot arreu. “Va néixer en un país [l'Estat francès] i, fins ara, ha viscut en un altre [Catalunya]. Ha viatjat a tres països més, ha conegut deu ciutats i ha estat en divuit espais diferents”, detalla Alcubierre. Margot, el retrat d'una dona, morfinòmana o prostituta, de la vida nocturna parisenca, es va presentar en societat a l'exposició que el geni malagueny va fer el mateix 1901 a la galeria Ambroise Vollard. La va adquirir el col·leccionista Lluís Plandiura, que la va custodiar fins al 1932. Quan es va arruïnar, la va vendre (amb 1.868 obres més) a la Junta de Museus, que primer la va ubicar al Museu d'Art de Catalunya, a Montjuïc, i després al Museu d'Art Modern, a la Ciutadella. Finalment, el 1963, l'obra es va integrar als fons del Museu Picasso.

Molts propietaris i maneres diferents de relacionar-se amb una obra que ha tingut fins a nou noms –a la galeria Vollard tenia per títol Morphinomane, i no va ser fins al 1981 que es va batejar L'espera (Margot). Canvis de noms i, per suposat, de marcs: n'ha tingut fins a quatre.

Amb noms i amb marcs diferents, Margot ha voltat molt pel món, ben sovint acompanyada d'una altra obra singular del museu, La nana. I això que, pel que fa a la conservació, és una peça que s'enfronta a alguns riscos per la seva fragilitat extrema (el suport és cartró). De fet, aquest va ser el criteri pel qual es va estar quieta a Barcelona durant una llarga temporada, però no durant l'última, perquè les estratègies de la direcció del Museu Picasso han prioritzat donar el màxim de visibilitat al museu.

L'estudi d'Alcubierre es complementa amb una sèrie d'entrevistes als responsables dels diferents departaments del Museu Picasso, justament per fer més llum a la discòrdia que sempre hi ha al voltant del moviment de les obres d'art, especialment les que són més reclamades –“sempre són les mateixes”. Debat complex, amb moltes contradiccions, en què, a més dels criteris de conservació, intervé el factor econòmic (els elevats costos de les assegurances i el transport), però, sens dubte, també les aspiracions dels museus de jugar en la primera divisió de la lliga de l'art amb les seves peces estrella, “gràcies a les quals aconsegueixen préstecs importants”. Jo et dono, tu em dones.

Un debat que encara es pot enrarir més perquè, com apunta Alcubierre en el seu treball, “els visitants de la col·lecció permanent s'adonen, i sovint amb decepció, de l'absència de les obres prestades per un cartell que les reprodueix”. No és el cas del Museu Picasso, que prefereix substituir el buit amb una altra obra.

Discussions, a vegades simple soroll, i una qüestió essencial: “nosaltres marxarem i ens de preocupar que les obres es quedin per a les futures generacions”, conclou Alcubierre.