El joc

Ens havien dit que Catalunya havia de substituir el turisme de sol i platja que fins ara ens havia donat riquesa pel turisme cultural, que ens n'havia de donar molta més. Havíem entès amb això que els visitants que amb aquesta voluntat atrauríem es mirarien la Sagrada Família amb ulleres graduades en comptes de fer-ho amb ulleres de sol, entrarien a la biblioteca per sol·licitar un còdex i serien tan educats que en comptes d'anar amb sandàlies ensenyant el dit gros del peu anirien amunt i avall de la Rambla amb barret per poder-se'l treure en senyal d'admiració i agraïment davant els indígenes del país endreçat i il·lustrat que els acolliria.

Ara ens diuen que el turisme que volem és el que juga fort al casino i corren a abaixar impostos als empresaris d'aquests locals que abans tenien la consideració d'antres de perdició. Els turistes perquè són uns pobres indefensos que com que no dominen l'idioma no troben la manera de queixar-se, però jo si fos un turista de sol i platja protestaria perquè mai ningú va pensar a abaixar el preu de la cervesa quan anava a Lloret, i si fos un turista cultural escriuria una educada carta deplorant que les entrades al Museu Nacional d'Art de Catalunya no han estat mai objecte d'una bonificació sinó que la contemplació del pantocràtor de Taüll, que és una obra molt amortitzada, cada cop és més cara per culpa de l'IVA i dels impostos que ara els casinos i altres sales de joc veuran rebaixats.

El conseller del govern que segueix en rang el president deia l'altre dia que ara el turisme vol jugar i que ens hem de plegar a la nova exigència. El turisme d'ara vol jugar? Digui més aviat, conseller, que volem el turisme que juga, perquè jo, que sóc turista així que travesso una frontera, no he sentit mai la pulsió d'entrar en un casino ni l'he observada en cap dels meus amics i coneguts, si prèviament no són jugadors en el seu propi país. Que no ens facin ballar el cap i diguin les coses pel seu nom: preferim els turistes cràpules als de sol i platja i als culturals perquè estem pelats com una rata i ho hem de confiar tot al negre o al vermell. Amb el perill, com que sempre guanya la banca i nosaltres no la dominem, de perdre la partida i sortir del casino vestits amb una bóta i ensenyant el dit gros del peu, com als tebeos.