L'art de la fuga de Rachel Bespaloff

L'any 2009 apareixia en castellà a l'Editorial Minúscula la traducció de la professora de la Universitat de Barcelona Rosa Rius Gatell de l'obra de Rachel Bespaloff De la Ilíada. Tota una descoberta. Ara tenim la gran notícia que l'editorial mallorquina Lleonard Muntaner, amb informació inèdita, l'ha publicat en català, en una edició, traducció i introducció, rigorosa i acurada, també de Rius Gatell. Acompanyen l'assaig els textos ‘De la Ilíada' de Rachel Bespaloff, de Jean Wahl, i L'estil de l'edat mítica, de Hermann Broch, escrits que van introduir, respectivament, la primera edició francesa, del 1943, i la traducció anglesa de Mary McCarthy, del 1947. L'edició en català inclou també Comentaris al ‘De la Ilíada', de Montserrat Jufresa, i La tendresa envers les coses moridores: Rachel Bespaloff, de Fina Birulés. Immens.

Rius Gatell s'ha dedicat des de fa anys a redescobrir Rachel Bespaloff, Pasmanik de soltera, i a “reparar la injustícia del seu oblit”. Exposa que “Bespaloff redactava en forma de notes les seves reflexions sobre la màquina de la guerra, sobre la llibertat i el destí, sobre l'exili, el poder, la força o la feblesa, i afirmava, contràriament a Nietzsche: «Homer no és el poeta de les apoteosis. Ell no exalta el triomf de la força victoriosa, sinó l'energia humana en la malaurança, la bellesa del guerrer mort, la glòria de l'heroi sacrificat, el cant del poeta en els temps venidors; tot allò que, vençut per la fatalitat, continua desafiant-la i la supera».”

Efectivament, la versió de Bespaloff ressalta la força, l'energia humana i el fet que vençuts i vencedors són tractats igual. Com diu Montserrat Jufresa, “davant el fet de la guerra, Homer no es desconcerta ni s'indigna, ni tampoc espera cap resposta”. “Perquè, on són els bons, i on els dolents, a la Ilíada?, únicament hi trobem homes que pateixen, guerrers que lluiten, que vencen o són derrotats”, hi afegeix. I això és exactament el que fa Rachel Bespaloff ja que, igual que Helena de Troia, va ser una fugitiva durant tota la vida. Jueva, nascuda a Bulgària i educada a Suïssa, va haver de fugir de París, on s'havia instal·la i que considerava la seva veritable pàtria, per l'arribada dels nazis. Es va traslladar a Nova York, on el 1943 va publicar en francès De l'Iliade per intentar comprendre la realitat que estava patint. Bespaloff posa al mateix nivell la Ilíada, la Bíblia i Guerra i pau, de Tolstoi. I assenyala que “una infinita tendresa envers les coses moridores turmenta el cor dels homes arrencats dels seus veritables béns.” Paral·lelament, a l'època en què escriu la seva obra, es va publicar l'assaig de Simone Weil La ‘Ilíada' o el poema de la força als Cahiers du Sud, entre el desembre del 1940 i el gener del 1941, motiu pel qual s'acostuma a relacionar tots dos textos. La mateixa Bespaloff va expressar el temor que les seves pàgines poguessin veure's com un plagi. També es pot establir un altre paral·lelisme amb Hannah Arendt. De fet, l'obra de Bespaloff es podria entendre com un reportatge filosòfic a l'estil del polèmic Eichmann a Jerusalem. Totes dues relacionen la crisi existencial de la filosofia moderna provinent de Nietzsche, Kierkegaard i Heidegger amb la tradició clàssica. Fina Birulés sosté que, tant el text de Bespaloff com el de Weil, “tenen com a característica un amor comú per la poesia i la passió per la justícia”, i tots dos escrits sobre la Ilíada són, tal com diu Jean Wahl, “temptatives de comprendre la pròpia època a través de les fonts gregues i bíbliques”. El món d'Homer i el món de Tolstoi és el nostre. Tant l'una com l'altra ens l'ajuden a entendre. Perquè abans va ser el d'elles.

Hermann Broch, el novel·lista austríac que també va haver d'emigrar als Estats Units, remarca de Bespaloff: “Ve del mite, retorna al mite: tota o gairebé tota la història de la literatura europea es desplega entre Homer i Tolstoi.” I l'insereix en l'“estil de la vellesa”, que “no sempre és producte dels anys; és un do implantat en l'artista juntament amb els seus altres dons, que madura, potser, amb el temps; que sovint floreix abans d'hora sota la premonició de la mort, o que es desclou tot sol abans encara que s'apropin la vellesa o la mort”; igual que Rembrandt i Goya, “tots dos en plena maduresa van trobar la superfície metafísica que hi ha sota l'aspecte visible de les persones i de les coses”, o igual que l'Art de la fuga, que “Bach va dictar en edat avançada sense pensar en cap instrument concret”, o igual que els últims quartets de Beethoven, o les escenes finals del Faust de Goethe, “en què el llenguatge revela els seus propis misteris i, per tant, els de tota l'existència”.

“Un assaig breu però intens”, en paraules de Fina Birulés. De la Ilíada és una obra imprescindible, en la qual trobem ressonàncies de Montaigne, Kierkegaard, Camus, Hesse i Kafka i, fins i tot, de Walter Benjamin i Stefan Zweig. Bespaloff també es va suïcidar.