Xocolata amarga i cafè sense sucre

No sabria dir quant de temps cal per gaudir a balquena d'una contrada beneïda pels déus. Sempre és difícil de mesurar amb rellotge, ni que siga de sol, quant costa arrimar-se a la felicitat.

Allò que m'hi va xocar de primer va ser el considerable nombre de llengües que es parlen en un país liliputenc: portuguès, forro de Sao Tomé i altres criolls, fang del Gabon i Guinea... A continuació, la seua meravellosa “heterogeneïtat” climàtica i vegetal a banda i banda de l'equador. Visitar l'Òbo, parc nacional que significa “bosc salvatge i impenetrable” i que hi està inclòs, en estació seca suma una pila de punts.

Dades “en fred” són la seua pertinença al cristianisme —encara que l'animisme hi és el “pare” i el vudú, la “mare”—, una estructura republicanamultipartidista —en quin país del món n'hi ha ara mateix?— governada quinquennalment per un president i controlada per transnacionals i altres guitzes, i una població de vora 206.000 habitants. Les viles principals són Sao Tomé, a l'illa del mateix nom, i Sao Antonio, a Principe. La “nació” és un mix de tres continents —Àfrica, Europa i Amèrica— “descoberta” pels portuguesos a finals del XV i esdevinguda “parada de repòs” de camí ales Índies Orientals. Més endavant en tragueren altres “profits”, com “allotjar” jueus expulsats per la Santa Inquisició, enviar or a Europa i concentrar-hi un nombre considerable d'esclaus abans de lliurar-los a Amèrica. El fet que cada colon portuguès tingués dret pel cap baix a un esclau va incrementar la població mestissa considerablement —els filhos da terra o forros— i van aconseguir un “tractament especial”: no ser tan explotats com la resta de la població, que es dedicava amb sang i pell a les plantacions de canya de sucre, cacau i cafè, productes bàsics de l'exportació fins avui.

A partir del XIX, l'estructura colonial canvia de jaqueta, però no pas de jupetí, ja que substitueix l'esclau de plantació pel proletari sense cap dret humà. Els forros i altres criolls aguantaren fins a 1953, en què s'aixecaren contra l'opressor del moment. El resultat fou la massacre de Bátepa, però encetaren el camí cap a la independència que els arribaria el 1975. Dos anys més tard entraren a formar part del “club” de països marxistes-leninistes del continent, donat per abolit el 1990. I així li va a Àfrica...

Malgrat la important producció de cacau, cafè i vi de palma —font d'ingressos d'explotadors i exportadors, que poden coincidir sovint en un de sol—, Sao Tomé està considerada una de les illes més pobres del continent i dir-ho d'Àfrica, ja és ser-ho. La població, majoritàriament, es dedica a la pesca artesana.

El percentatge de població jove és elevat —possiblement perquè els vells no hi arriben— i, llevat de diners, tot és a les seues mans: art, literatura, música, dansa, gastronomia... La literatura “culta” empra el portuguès i les arts tenen molt dels esclaus. De fet, la música i la dansa són una barreja de rumba, ritmes brasilers i caribenys i danses africanes primitives. Amb la gastronomia —mescla de l'Europa colonial, el continent africà i els productes naturals “a peu de platja”— poden ser plaers ben aprofitables.

L'illa de Sao Tomé té forma cònica i sempre hi ha boira als cims. És recorreguda per un munt de “fils” d'aigua que s'endinsen a les valls. En la memòria, me'n quedarà una costa d'aigües turquesa i sorra daurada, una vila amarada de colors, un mercat trepidant de vida i una arquitectura de bellesa viscontiniana i colonial ben expressives.

A Principe vaig haver d'anar amb aparell volador, perquè la piragua triga més de 9 hores i la barca hi “descansa” vora tres dies. Principe està a l'altra banda, però és completament diferent de Sao Tomé. A favor seu està, entre d'altres, el fet que el turisme no hi existeix. Tot hi és salvatge, natural, infinit. Com la intensa sensació de solitud que m'hi va acompanyar les poques hores que m'hi vaig estar. Coberta sobretot de bosc i cocoters, hi ha les bellíssimes roças i el Pico Papagaio des d'on constatar una bellesa no masegada, acompanyada sempre d'una magnífica solitud.