Al pot petit...
L'edicle és un pol d'atracció, un lloc de trobada, un actiu urbà; tècnica i enginy. Els seus arquitectes, joves prometedors, poden menjar-se el món
Vaig visitar l'exposició de l'EME 3. La trobada mostra, any darrere any, solucions disconformes a qüestions d'espai, arquitectura i urbanisme. Es feia a la magnífica Fabra i Coats, a l'antiga filatura de Sant Andreu de Palomar, transformada, en part, en fàbrica de creació.
Entre els sobris edificis industrials de maó, discret, però orgullós i entusiasta, ens cridà l'atenció un petit edicle. Més semblat a un conjunt enganxat de simpàtics camagrocs que a l'altiva Amanita muscaria gaudiniana, la miniatura oferia el contrast imprescindible a les gegantines parets vermelloses, com si una aranyeta s'hagués aturat entre un eix de coordenades vigilant. Curiosos, ens hi vam apropar.
A sota cantava l'Andrea Robles. La cançó era bonica i estranya i tan plena de punts de vista com l'ombra de colors que ens envoltava; una superfície rugosa, de gran qualitat acústica, que feia una invisible cortina sonora.
Una nit, vàrem tornar-hi per veure un documental, Unfinished, sobre una obra pública inacabada a Itàlia. La coberta ennegrida es tornà preses sense aigües, ponts tallats al mig del riu, hospitals foradats i graderies abandonades per espectadors inexistents. Ai! a l'inrevés que aquí, on algunes infraestructures acabem no usant-les o enderrocant-les al cap de poc –vaig pensar–. I llavors se'm va acudir preguntar què passaria amb l'edicle en acabar el festival. –No ho saben del tot, estan intentant que no el tirin a terra, de moment hi és fins al setembre.
Estem parlant del projecte guanyador del concurs Build-It convocat per l'EME 3. Els autors, Marta Domènech, David López i Mariana Palumbo, investigadors a l'ETSAB i a l'ETH de Zuric, ajudats per la Paula López i l'expertíssim Josep Brazo, han adaptat un prototip del Swiss BLOCK Research Group fet amb volta catalana (tres capes fines de maó que s'encreuen per construir sense armadura corbes complexes). Barrejant aquest sistema tradicional amb els programes informàtics més innovadors han dissenyat unes geometries que arriben un pas més enllà de les superfícies reglades modernistes. A peu d'obra, van acoblar un entramat de panells de cartró per definir posteriorment les guies sobre les quals s'assentaria el maó (uns simples rodons per marcar el camí). Un replanteig domèstic i intel·ligent, hereu d'en Gaudí, de les naus de Muncunill, dels cellers d'en Martinell, o del reeixit Guastavino system, aquesta estranya patent de la Catalan vault que l'arquitecte va registrar als Estats Units, fent enormes edificis en ciutats com ara Washington, Nova York o Boston.
L'edicle és un pol d'atracció, un lloc de trobada, un actiu urbà; tècnica i enginy. Els seus arquitectes, joves prometedors, poden menjar-se el món a Harvard, al MIT o a Colúmbia, però són aquí gràcies a minses beques, ajudant-nos als grans a aixecar-nos, retornant el que han rebut, utilitzant el seu talent generosament, regenerant l'entorn amb cura, construint utopies, entenent que el canvi és possible a través del treball fort, el coneixement i la cultura. A aquests, i a molts altres, l'equip de l'EME 3 els fa visibles un cop l'any a Barcelona.
Hi ha un anunci que circula pels autobusos: un gos elegant i esvelt és superat per un petaner àgil i simpàtic: minis, però amb ritme. És divertit, però jo, que sóc baixeta, prefereixo la dita que em repetia el meu avi: “Cris, no te n'oblidis: al pot petit hi ha la bona confitura.” Canviem petit per jove, per senzill, per micro, i tindrem la clau que ens obri la porta de sortida. Millor si no la tirem a terra!