759 milions que ballen

Madrid té la clau per donar oxigen als pressupostos del 2014 de la Generalitat, perquè la immensa majoria d'ingressos previstos depenen de la negociació amb l'Estat. Una de les opcions que tenen més possibilitats de fructificar, segons el govern català, són els 759 milions d'euros que es deuen pel que fa a la disposició addicional tercera de l'Estatut del 2008.

El Departament d'Economia defensa que hi ha una base legal per poder aconseguir els diners perquè l'executiu espanyol ha reconegut més d'un cop l'impagament. És per això que inclourà la partida en els comptes del 2014. Fins ara La Moncloa sempre s'ha fet l'orni, encara que hi hagi compromisos per escrit, i ningú té la certesa que aquest cop rectificarà, però Mas ho vol intentar un cop més.

La història d'aquests 759 milions és com una cançó de l'enfadós. Tot arrenca de l'Estatut i la disposició addicional tercera. Aquesta norma estableix que durant set anys, del 2007 al 2013, l'Estat es compromet a invertir a Catalunya en infraestructures en funció del seu pes en el PIB estatal, que és de prop del 18,9%. Si la inversió és inferior s'ha de sufragar la diferència i Madrid no ha pagat cap d'aquestes compensacions des del 2008 –veure gràfic–.

Els 759 milions formen part d'aquest exercici del 2008 i s'havien d'haver liquidat el 2011. Fins i tot, el llavors govern de José Luis Rodríguez Zapatero va consignar una partida específica en els seus pressupostos per fer front a la despesa i també va reconèixer el deute durant la comissió bilateral entre l'Estat i la Generalitat, que es va celebrar el 19 de juliol d'aquell any –ha estat l'última que s'ha fet–. Res feia preveure que aquest ingrés no arribaria i per aquest motiu el govern d'Artur Mas va comptar-lo en els comptes del 2011.

Però a l'hora de la veritat, els 759 milions es van evaporar. L'executiu del PSOE, que a finals del 2011 estava en funcions, va confirmar que no pagaria perquè els diners eren per inversions en infraestructures i aquestes no s'havien acordat. En resum, se'n va rentar les mans. Des de Catalunya ho van veure com una excusa de mal pagador i van amenaçar de portar l'Estat als tribunals –exactament com ara amb els objectius de dèficit–. Però al final aquesta acció judicial no va cristal·litzar. Mariano Rajoy tampoc no va pagar, i això que en el seu moment la presidenta del PP català, Alícia Sánchez-Camacho, va gallejar i va assegurar que ho faria.

La manca dels 759 milions, que la Generalitat volia destinar a la reducció del dèficit, va provocar una forta tensió de tresoreria a finals del 2011. Es va retardar el pagament a proveïdors i, fins i tot, va haver-hi seriosos problemes per abonar la paga extra dels funcionaris. Aquest no va ser l'únic maldecap que va haver d'afrontar el conseller d'Economia, Andreu Mas-Colell. Sense els 759 milions, el dèficit català del 2011 es va disparar i provisionalment el Ministeri d'Hisenda el va situar al 3,7% del PIB –la xifra definitiva va ser del 4,02%–, tot i que Mas-Colell no va incloure l'impagament com a dèficit propi i només va admetre un forat del 3,29%.

Els altres deutes de la disposició addicional són més difícils de reclamar, perquè el govern espanyol interpreta que la sentència del Constitucional contra l'Estatut l'eximeix de l'obligació de pagar si no és previ pacte amb la Generalitat. A més, no estan reconeguts com els famosos 759 milions.