Serra dóna forma a l'horror
Albert Serra retrata un Casanova decadent, atrapat en
el seu propi mite
‘Història de la meva mort'
és la pel·lícula més ambiciosa
i complexa del cineasta gironí
A la segona part, el racionalisme de Casanova
és confrontat amb el terror
del món Dràcula
Giacomo Casanova va titular com Història de la meva vida la seva monumental autobiografia amb la qual va capgirar les normes del gènere autobiogràfic i va transformar les relacions entre la crònica i la ficció. Albert Serra no s'inspira en les memòries de Casanova per construir el seu llargmetratge, però no ha dubtat a titular-lo Història de la meva mort, per accentuar-nos que el seu discurs no era sobre les desventures d'un personatge que va travessar el segle de les llums, sinó per afirmar que el seu univers és fosc, decadentista i que té la mort com a horitzó final. Mentre Federico Fellini en el seu Casanova acabava reconstruint la mort de l'escriptor / seductor com un viatge oníric per una Venècia gelada, Serra decideix que la seva mort sorgeixi del creuament amb la figura mítica de Dràcula, encarnació del mal i de la destrucció. El resultat final és una pel·lícula terrorífica, probablement la millor pel·lícula de terror produïda a Catalunya, que ens recorda que la por té a veure sempre amb la presència d'allò que és sinistre. Després d'estrenar, ahir, el seu film en el festival de Locarno, Història de la meva mort viatjarà per tot el món, projectant-se als festivals de Toronto i Busan (Corea), abans d'arribar al Centre Georges Pompidou de París, al Centro de Arte Reina Sofía de Madrid i al festival Temporada Alta de Girona.
Desconstruir el mite
Història de la meva mort comparteix amb Honor de cavalleria i El cant dels ocells la seva fixació cap al mite per damunt de la Història, però s'aparta d'aquestes dues pel·lícules perquè el que importa no és la desconstrucció del mite a partir dels paràmetres de la cultura popular, sinó la utilització del mite per treure a la llum el problema del mal i donar-li una estranya actualitat. La pel·lícula d'Albert Serra parla de com el progrés i la modernitat poden ser sempre posats en qüestió per la presència del que és atàvic, de com el lliure pensament es troba amenaçat per les tenebres més fosques o com el mal no és una entitat abstracta sinó alguna cosa que està present en el món i que adquireix múltiples configuracions.
La pel·lícula d'Albert Serra té dues parts clarament diferenciades que es presenten en dos escenaris diferents. En la primera ens trobem Casanova que contracta un nou escuder i viu un seguit de desventures en un esplendorós castell. El personatge de Casanova –admirablement interpretat pel poeta Vicenç Altaió– és un seductor decadent. Cada cop que Casanova intenta fer l'amor o acostar-se a les dones que l'envolten provoca alguna desgràcia, està envellit i ha perdut la seva força viril, sembla viure atrapat en el seu propi mite i convertir-lo en una mena de caricatura, sense arribar mai als límits de la paròdia.
Cap a un futur lluminós
Casanova és el mite per excel·lència del segle de les llums. Parla de les seves amistats amb Voltaire i no deixa d'intuir la profecia de la imminent Revolució Francesa que provocarà un canvi profund en el món que l'envolta. Casanova és un agent del canvi, és algú que ha travessat un univers concret configurat des de la hipocresia, però que vol obrir les portes cap a un futur més lluminós, cap a una certa configuració de la utopia.
La segona part passa a Transilvània. Casanova i el seu escuder han arribat a una vella casa rural on s'instal·len alguns dies. A l'altra banda del riu s'albira un misteriós castell. Casanova intenta seduir les noies de la casa, però quan està fent l'amor amb una, la seva actitud impetuosa el porta a trencar el vidre de l'habitació i a no poder continuar la seva relació. Dràcula comença a voltar per aquest món primitiu i adverteix que al seu castell hi ha una altre món diferent, un altre refugi possible sense utopia. L'univers de Transilvània on s'ha instal·lat Casanova és un món rural que contrasta amb el món sofisticat de la primera part. La matança del porc sorgeix com un ritual ancestral, al voltant del qual començaran a passar un seguit de coses misterioses. Dràcula –encarnat per Eliseu Huertas de forma molt sorprenent– representa l'obscurantisme, la presència de la irracionalitat i de la maldat en estat pur. Tot l'univers racionalista del segle de les llums sembla desintegrar-se per la presència d'un Dràcula que sense fer gaire res, inquieta i genera el terror per la presència del misteri del mal. Les coordenades de Casanova i del seu racionalisme es trenquen, de cop sembla ressorgir amb força un altre univers en què allò que és sinistre adquireix una clara presència física. El terror s'acaba imposant de forma químicament pura.
Frontera feble
L'afirmació que la frontera que separa la racionalitat de la irracionalitat és sempre feble està acompanyada d'una clara reflexió sobre com la modernitat es troba sempre amenaçada davant la presència d'alguna cosa atàvica que ressorgeix. El Dràcula d'Albert Serra pot arribar a ser moltes coses. Si el traslladem al nostre present pot ser la reencarnació de l'integrisme que mina la societat laica o pot ser, fins i tot, el fantasma de la crisi que ataca vells esplendors. El mal és alguna cosa immaterial que hi és per recordar-nos el seu poder i la nostra feblesa.
Amb una durada de dues hores i mitja, Història de la meva mort es presenta com la pel·lícula més ambiciosa i complexa que ha rodat Albert Serra. No hi ha la fidelització als temps morts, i als plans llargs, dels seus altres dos films anteriors; el cineasta sembla més pendent de la narració, de la configuració dels personatges i de la força interna de cada moment. La pel·lícula, però, va adquirint una estranya bellesa que esclata en els darrers moments, quan l'estranyesa envolta la pantalla i l'horror es mostra amb tota la seva força.
La presentació a Locarno d'Història de la meva mort, que competeix en la secció Concorso Internazionale del festival, va estar envoltada d'una gran expectació. La projecció de premsa va ser una de les més plenes del certamen, i Serra es mostra satisfet perquè Locarno li permet que la pel·lícula tingui assegurat un ampli recorregut mundial.
