“Dir que marxem em sembla molt oportú”

Pot semblar petulant o autoritari per part meva, però els vaig dir que es desenganyessin, que la mobilització de Bàscara, lluny d'ajudar, complicava la negociació. La temptació del ministeri era no fer res; volien evitar que es donés el missatge que amb la protesta s'aconseguien les coses. Deien que ells això no ho poden permetre. Les accions de tallar la carretera a mi em van incomodar molt i no em van ajudar gens en aquella negociació, aquesta és la realitat. M'és indistint qui s'atribueixi el mèrit.

Aquest era un tema molt reflexionat durant anys com a alcalde que no havia pogut plantejar mai a la ministra. És un model que ara s'intenta exportar a altres punts de l'Estat, a Galícia i Aragó. Serà al desembre, que anirem per nota, en aquesta decisió, quan avaluem com ha anat. Si demostro que no ha costat ni cinc a la Generalitat, m'haureu de donar la medalla del Màgic Andreu.

Amb aquest model desplacem més trànsit –4.000 camions diaris a l'AP-7–. Tot i la bonificació del 40% del peatge, són 4.000 camions que abans circulaven per l'N-II. Arribarem a l'equilibri entre bonificació i el major trànsit, i el cost serà zero.

No hi ha marxa enrere. És una decisió irreversible, almenys fins que el projecte de desdoblament de l'N-II culmini. Després es podrà passar per una mena d'autovia low cost, lògicament amb eurovinyeta.

La C-25 és la carretera més representativa que justificarà la implantació a Catalunya de l'eurovinyeta.

L'eurovinyeta serà una realitat en aquesta legislatura i l'aplicarem sobre els camions que passin per la C-25. Això és una decisió que ja he adoptat, i l'any 2014 ha de ser una realitat.

En una primera fase, ha d'afectar només camions i, a més, hem de garantir que aquests ingressos reverteixin únicament i exclusivament en el sector del transport i en polítiques de millora de la mobilitat.

Les relacions amb el Ministeri de Foment són immillorables. Les relacions amb el Ministeri d'Agricultura són difícils; hem ensopegat i ens hem enfrontat molt amb el pla hidrològic de la conca de l'Ebre, un tema en què hem xocat molt fort. Les relacions amb el govern d'Espanya són difícils. Amb el xoc sobre el pla de la conca de l'Ebre, s'ha demostrat que a Espanya el règim de les autonomies ha arribat al col·lapse i ni el govern d'Espanya controla els seus barons feudals autonòmics.

En el Consejo Nacional del Agua, em van atonyinar més els consellers d'Aragó, Navarra i Múrcia que no pas el ministre Arias Cañete, que gairebé els deia: “No us passeu, que això que diu el conseller català del cabal ambiental ho diu tot Europa.” Els tenia totalment desbocats a l'hora de fotre canya als catalans. És el gran drama del model autonòmic, que s'han creat unes elits regionals que en viuen: diputats, consellers regionals, l'staff... Defensen, a peu i a cavall, un model que està obsolet i que és insostenible. L'única cosa que se li acut al govern d'Espanya és atacar les nacionalitats històriques. Un despropòsit total.

L'anterior bienni va ser molt difícil i de molta tensió. Els incompliments de l'Estat eren molt flagrants i crec que el govern d'Espanya es va posar en l'agenda que això ho havien d'anar recomponent. Quan vaig entrar jo, ja hi havia les condicions perquè es pogués anar caminant amb fets. Hi vaig avançar la presumpció que tenien ganes d'aportar solucions i vaig ser clar: “No patiu, que jo per raons ideològiques no us posaré el dit a l'ull.” I així ha estat aquests vuit mesos.

El que hem dit de l'N-II, el pla de rodalies ha estat un gran acord, la primera setmana de setembre farem un acord històric que feia 150 anys que buscàvem, i que és garantir els accessos ferroviaris al port de Barcelona. Objectivament parlant, jo no tinc cap queixa de la ministra Pastor.

Ella em diu que si ens hagués enxampat en una època de bonança, m'ajudaria a tirar endavant molts temes, i així ella podria canviar d'imatge el Ministeri de Foment. És conscient que ho han de fer, que aquí tenen una ferida oberta, perquè han incomplert molt.

En un primer estadi, i sense cap mena de dubte, dret a decidir. Ara bé, la cadena humana jo crec que ha de ser per la independència; això ens ajuda a tots. Tenir les veles desplegades i que la ciutadania hi posi el vent que hi hagi de posar. Això ens ajuda a tots a l'hora de plantar cara i aconseguir el que ens hem plantejat, i en aquests moments no hem guanyat la batalla de poder exercir el dret a decidir. Per tant, que es mobilitzi massivament la ciutadania per dir que marxem em sembla molt oportú per a l'interès del govern. A veure si des del govern podem aprofitar aquesta ventada forta per girar-ho en benefici de l'interès general.

Ara té molt de mèrit rebre alcaldes, perquè no els pots fer ni una rotonda. Jo voldria poder regularitzar tot el que devem.

Una milionada. 160 milions d'euros del pla de barris, devem l'1% cultural, també tenim un munt d'estacions d'autobusos pendents a mig Catalunya i un rosari de temes pendents. Però anirem fent. La pròrroga del pressupost és inevitable. El missatge que ha volgut enviar el govern és que el país està exhaust des del punt de vista de les retallades. No estem disposats a posar en risc l'estat del benestar; per tant, ja ho hem portat a un extrem molt fort i ara qualsevol cosa que passi a Catalunya s'ha d'intentar fer per la via dels ingressos. Això crec que qualsevol persona sensata ho entén.

Crec que persones com Quim Nadal, que són radicals democràtics i radicals catalanistes, davant d'aquesta disjuntiva històrica no es poden equivocar; jo crec que l'honora que faci aquest pas. Si això, a més a més, té o no un component oportunista, cap aquí o cap allà, ja ho anirem avaluant en funció de les decisions que prengui cadascú. El que és segur és que, mirat en perspectiva, la cosmovisió, les idees de Catalunya de servir la gent del país que puguin tenir un Quim Nadal, una Marina Geli i un Santi Vila s'assemblen molt. Si ens mires de lluny, dius quina idea nacional té Quim Nadal o Marina Geli, Pasqual Maragall, Santi Vila o quina idea tenia Lluís Recoder... Estem una mica aquí. Ens hem sentit agredits per un estat que no ha permès actualitzar l'Estatut del segle XXI i que ha tombat una proposta de concert econòmic i de pacte fiscal, i que et violenta constantment. La ciutadania s'ha enfadat. És legítim que la ciutadania associï molts dels seus mals a l'espoli fiscal, al maltractament de l'Estat, o com a mínim que pensi que si tinguéssim un estat amic i no un que ens menysté ens en sortiríem. Que arribis a aquestes conclusions explica que polítics d'ordre més divers diguin: “Jo jugo al costat de la meva gent.”

Més enllà de la rumorologia, jo em sento molt honorat que la gent pensi que la feina que faig és bona i que fins i tot un polític de comarques pot tenir qualsevol tipus d'aspiració. Aquestes coses no val la pena dir-les perquè no s'ho creu mai ningú, però no m'ho he plantejat mai. Honestament, a mi m'agradaria fer una molt bona feina com a conseller de Territori, com vaig intentar fer com a alcalde. Pots estar segur que jo mai de la vida he propiciat aquesta mena de rumors, perquè no ajuden i provoquen fred de peus i malestar. Jo no votaria mai algú amb 40 anys per ser president. Sé qui hi ha la rumorologia, sé que algú ho ha insinuat, sé que això em perjudica, en el sentit que hi ha gent que pateix, gent intranquil·la. Què pots fer en aquests casos? Dit això, em sento molt honorat per la hipòtesi en si.