L'N-II també es fa independentista

La Via Catalana cap a la Independència persegueix un objectiu que el mateix nom desvela i que és conegut per tothom: la independència de Catalunya. A més de les fotos de persones agafades de les mans en llocs emblemàtics del país –el delta de l'Ebre, el camp del Barça i la catedral de Girona, per dir-ne només tres–, se n'hi afegirà una que reflecteix el tracte que l'Estat dispensa als catalans. Serà als trams de la cadena que es faran a l'N-II.

Una carretera troncal de la xarxa viària que des del nord de la demarcació de Barcelona, i travessant de dalt a baix Girona, està empantanegada d'obres que mai no acaben i que, de fet, mai acaben de començar d'una manera definitiva. Aquesta tarda, a les 17.14 h, en lloc de màquines que la dignifiquin, estarà plena de gent que exigirà la independència de Catalunya. Els usuaris que freqüenten l'N-II estan ben farts de les periòdiques promeses que asseguren que ara va de bo i que l'obra es reprendrà i acabarà aviat. A vegades, les promeses van acompanyades d'un inici fulgurant dels treballs –o ni això– fins que, ningú sap per què, un dia els operaris desapareixen i tot torna a quedar a mig fer. I mentrestant passen els anys –fa decennis que desdoblar la carretera és un objectiu–, i el degoteig d'accidents i morts en aquesta indigna via no s'atura. L'estat deplorable de l'N-II en alguns trams, com ara a la Selva, pot ser un trist fons per retratar la Via Catalana. Trist, però un immillorable exemple per denunciar com els successius governs espanyols bandegen una urgència que posa en perill la vida de milers de persones cada dia.

La Via Catalana és una resposta als menyspreus de l'Estat. A la cultura catalana, a la seva història, i també en matèria econòmica, escamotejant inversions com l'N-II –que podrien pagar amb diners dels mateixos catalans, de l'espoli fiscal, per exemple–. La reivindicació avui és la independència, i per això es farà la Via. Les terres remogudes a l'N-II, les bardisses que hi rebroten perquè no s'hi treballa i les màquines aturades des de fa tant que quasi fan verdet, com a fons paisatgístic de la cadena humana, lluny
de treure o desviar el protagonisme a la reivindicació, seran la trista evidència –una més– de com n'és de justa i necessària.