Per què “Myanmar" i no pas Birmània?

Laos va ser la meua porta d'entrada a l'Extrem Orient el primer cop i un vermut del que hi ha estat una de les meues incursions més apassionats: Myanmar.

Tot va començar en un dels peculiars autobusos laosians que recorren el país de nord a sud i que segueixen en paral·lel el curs del melancòlic MénomKhong, popularment conegut com a Mekong, el riu més llarg del sud-est asiàtic i que fa de frontera, entre d'altres, entre Laos i Myanmar.

Jo havia aconseguit un seient al costat del corredor i estava voltada de dones, criatures i gent gran assegudes en altres seients i pel terra, i dempeus. Adolorides i rígides les cames després de tantes hores immòbil, em vaig aixecar a estirar-les i me'n vaig dirigir al davant. Al costat del conductor i dempeus, hi havia una occidental alta, prima, rossa i molt blanca que vaig suposar que era europea. No pas, que era peruana. Totes dues havíem coincidit en la mateixa estació d'autobusos d'una ciutat del nord. Es passejava amunt i avall tot menjant-se un entrepà i carregava al darrere amb una minsa motxilla i al davant amb una magnífica càmera de fotos i altres accessoris en una bossa prou més gran. Preocupada, però, per la meua motxilla i altres guitzes, no hi vaig parar massa atenció.

Aviat ens hi vam avenir. Em va dir que era fotògrafa i que treballava per a unes quantes agències internacionals. Feia gairebé dos anys que havia eixit de casa. Els tiquets d'avió per fer la volta al món li havien eixit de franc, perquè eren el premi per haver guanyat un concurs fotogràfic convocat per Dreams. La resta de despeses les pagava amb reportatges d'encàrrec. Em va dir que ja tenia ganes de tornar a casa i que li quedava un mes escàs fora. Duia, a més, material força interessant per al seu treball. Tanmateix, confessà, tan sols en un país va sentir la temptació de quedar-s'hi més o de quedar-s'hi per sempre: Myanmar. Pel seu esguard vaig endevinar que l'experiència degué ser colpidora. Jo sabia poc d'aquell país maragda curull d'estupes i budes, així que la seua narració va engrescar la meua curiositat i em vaig prometre d'anar-hi al més aviat possible. El meu desig es va acomplir dos anys més tard, l'estiu de 2012.A finals de juliol, amb la meua vella motxilla carregada al muscle, deixava València una matinada d'una calor infernal tot anhelant que les aigües que arrossegava el Monzón em refrescarien.

Aquell país “fabulós” —adjectiu que deriva del substantiu “faula”— limita al nord-est amb la Xina, a l'est amb Laos i Tailàndia, al nord-oest amb Bangla Desh i l'Índia, a l'oest amb la mar d'Andaman i el golf de Bengala i al sud-est, de nou amb Tailàndia.

Per la seua idiosincràsia he optat per “esmicolar” columna rere columna les impressions que me'n van colpir en una primera part del reportatge; en la segona, seguiré l'estructura habitual d'un dietari.

En tot cas, la primera qüestió que em vaig plantejar va ser com anomenar el país, si “Myanmar” o “Birmània”. La meua pertinença a una nació menuda i sotmesa m'ha fet optar per la primera. L'accepció popular, des dels temps de Marco Polo pel cap baix fins a la colonització britànica, era “Myanma”, però els invasors imposaren el terme “Burma” (”Birmània”), perquè l'ètnia majoritària era la dels “bamars” —”birmans”—; així que jo m'he decidit per un terme que n'aplega totes les ètnies. Qüestió de respecte a la multiculturalitat que no pas al multiculturalisme.

En successius articles, aniré “passant el rosari” d'un seguit de reflexions fruit de la meua oposició a les “veritats absolutes” que ni són pas tan “veritats” ni tan “absolutes”, com ara algunes actituds i opinions de la senyora Aung San Suu Kyi, Premi Nobel de la Pau l'any 1991...