Boleros

La Teresa Pàmies, d'entranyable record, s'estimava els boleros perquè, deia, eren com la vida mateixa que fluïa a través de llurs lletres. Quan escoltava fragments del discurs polític que la Sra. Aguirre va fer al Círculo Ecuestre, em va ocupar el pensament el primer verset de la lletra d'un bolero que cantava Machín i que deia així: “Esperanza, Esperanza, sólo sabes bailar cha-cha-cha…”. Encara que ella, probablement, no el sàpiga ballar, sí que el pot fer ballar a altres, per exemple als catalans. En recordo un altre, de bolero, que fa: “Toda una vida me estaría contigo, no me importa en qué forma...”, i aquesta lletra em porta a pensar en el Sr. Navarro i el seu obstinat somni federalista, menystingut pels seus caps a Madrid, i en el Sr. Duran Lleida amb el seu discurs confederal. Tots, en democràcia, s'omplen la boca reclamant que la veu del poble sigui escoltada, la veu va sonar l'any passat i ho ha tornat a fer aquest des del Pertús fins a Vinaròs, i ara els polítics parlen de federalisme, d'estat confederal, de Salses a Guardamar, de defensa social prioritària i de la població silenciosa... De tot menys del que demana el poble. No tinc bolero per posar-hi, però sí una vella cançó: “Habla, pueblo, habla; no dejes que roben tu palabra...”, inclús els perennes tertulians de les nostres cadenes i emissores mostren la seva professional verborrea amb exquisida prudència davant els arravataments nacionalistes del poble. I vist el discurs generalitzat que ens ve d'occident, escolto un altre bolero que diu: “Lo dudo, lo dudo, lo dudo, que tu llegues a quererme...”