12-O versus 11-S
Jo ara mateix no recordo de memòria el contingut de cap de les convocatòries i crides a la mobilització que van fer l'ACN, Òmnium i d'altres entitats de cara a la cadena humana de l'11-S. Però em sembla recordar que s'hi parlava de democràcia, d'il·lusió, d'alegria, d'un acte en positiu, per anar-hi en família, i de passar-s'ho bé. Contrasta, pel to i per les formes, amb el contingut dels manifestos que circulen aquests dies de cara a la celebració del 12-O, el Dia de la Hispanitat, a Catalunya. Es tracta, diuen en aquests manifestos, (i ja entendran que ho transcrigui en castellà) d'una concentració “en favor de la abolición de las autonomías políticas existentes, semillero de discordias y enfrentamientos”, i reclamen “la prohibición inmediata de la difusión de las ideas secesionistas, con el cumplimiento íntegro de las penas para los delitos de lesa patria”. Parlen d'un “ejército español amordazado y maniatado” i, evidentment, de l'“idioma común” que, hi afegeixen, està “discriminado, censurado, perseguido, sancionado e incluso prohibido”. I en un altre manifest ens avancen la festa: “Antes de la manifestación dejaremos un recuerdo imborrable en el monumento del presidente de la Generalitat más separatista (aparte del hijoputa traidor de Artur Mas), Luis Companys, que además de ser un catalán de mierda era un rojo, masón y judío converso”. Demanen als assistents que donin “un buen escarmiento a los putos separatistas” i, finalment, recomanen “a los que vayan de caza” que prenguin “las máximas precauciones para no ser identificados ni detenidos”. El que els deia: Mare de Déu, quin contrast.
