NARRATIVA
xavier serrahima
Minimalisme bèl·lic
En començar una novel·la que té com a escenari la Primera Guerra Mundial el primer que et demanes és què –o, més aviat, si– podrà oferir-nos de nou i de diferent, després de tantes obres remarcables que l'han precedida: Viatge al fons de la nit, de Louis-Ferdinand Céline; La main coupée, de Blaise Cendrars; l'esplèndida i impactant La part que ens toca, de Frederic Manning, per esmentar-ne tres.
Un interrogant que no podria tenir més present Jean Echenoz a 14: “Tenint en compte que tot això ha estat descrit mil vegades, potser no cal entretenir-se més en aquesta òpera sòrdida i pudent. Potser, d'altra banda, tampoc no és gaire útil, ni gaire pertinent, comparar la guerra amb una òpera, i menys si l'òpera no t'agrada gaire, mal que també sigui igual de grandiosa, emfàtica, excessiva, plena de moments llargs i pesats, i també faci molt soroll i sovint, a la llarga, sigui més aviat avorrida.”
Minimalisme literari
Segurament és per aquesta humil declaració d'intencions que l'escriptor francès opta pel minimalisme, en la seva obra, abreujant-la fins als seus mínims possibles, i servint-se d'una prosa pura –tot i que amb una inesperada, indefinible aroma proustiana–, neta, depurada, estrictament descriptiva, sense intervenció de l'autor ni valoracions innecessàries. Prosa acuradament traduïda per Anna Casassas, tan adient i eficaç, d'altra banda, per als seus propòsits: “donant una forma al fons”. Atès que per transmetre la barbaritat, la brutalitat i la infàmia de la guerra no cal res més que passejar el mirall shakespearià per qualsevol camp de batalla i permetre que en reflecteixi les imatges.
L'única llibertat que es permet Echenoz és salpebrar la novel·la amb frases de gran intensitat lírica –“...plens d'ocells que començaven a acordar-se i es disposaven a musicar la caiguda del sol”– i de tocs d'humor –“Els gendarmes tenien encomanada una missió molt senzilla […]: vigilar que [el soldat] realment anés a fer-se matar com Déu mana”– sadolls d'un sarcasme que en un principi fa la impressió d'ésser inapropiat, si no escandalós, però que aviat t'adones que esdevé ineludible, per evitar que la cruesa del relat –“Els sans i estalvis es van aixecar […] entre les restes de cossos per totes bandes”– acabi convertint-lo en indigest.
Com bé demostrà Charles Chaplin amb el seu magnífic cinema, únicament l'humor és capaç d'afrontar amb garanties d'èxit els més sòrdids patiments de l'existència humana. I la guerra, sens dubte, és el primer dels càncers que convindria extirpar.
És ben possible que 14 no ens canviï la vida, que no sigui una obra mestra, i encara menys en majúscules, però ben segur que ens farà emocionar profundament –tant que no és aconsellada per a ànimes (massa) sensibles– i reflexionar. I si no és això el que li hem de demanar –i exigir– a la literatura, ja em direu, benvolguts i benvolgudes lectores, què és!