Daw Aung San Suu Kyi, un bluf? (i 3)

Enllaçant amb l'article anterior, continuem amb l'esdevenir de la nostra protagonista. El 1972 es casa amb Michael Aris, nascut a La Havana, nét de l'ambaixador canadenc i fill d'un oficial del BritishCouncil. Es van conèixer a la universitat. Ell s'havia llicenciat per la Universitat de Durham i exercí laboralment com a tutor dels fills de la família reial de Buthan i com a professor a la Universitat d'Oxford, entre d'altres activitats relacionades amb el Tibet, i el budisme sobretot.

Després de Buthan, Aung San Suu Kyi i Aris s'estableixen a Oxford, on ella cria els fills i fa de mestressa. Res he trobat sobre cap activitat pública seua d'aleshores.

El que si que apareix ja pertot és el seu retorn a la casa familiar el 1988, en emmalaltir greument la mare. Off the record he sabut que hi havia, a més, una qüestió d'herència important. De l'Avinguda de la Universitat de Yangon ja no es mourà, llevat d'intents d'”excursions” a l'interior i eixides a l'exterior darrerament.

Aris emmalalteix greument però les autoritats birmanes no el deixen entrar amb l'excusa que no tenen mitjans sanitaris adequats, malgrat peticions internacionals prestigioses per tal que hi accedisquen. Això sí: conviden l'esposa a eixir-ne, però ella es nega per temor que no la deixen tornar a entrar-hi. Aris mor el 1999 als 53 anys; des del 1989 sols s'hi havien vist 5 cops; la darrera, el 1995.

Dades objectives sobre ella són: l'assumpció del liderat de la Lliga Nacional Democràtica (DNL) per petició dels seguidors del Bogyoke, dos arrests domiciliaris —en 1989 i en 2000— i el triomf de la DNL en les eleccions de 1990, que foren invalidades per la Junta Militar i els líders, empresonats.

Suu Kyi es troba en entrar amb una Myanmar paralitzada per les protestes estudiantils i que foren brutalment reprimides amb centenars de morts; amb tot, és, fins ara, la seua etapa política més intensa: aconsegueix que molts estrangers no visiten el país com a protesta, l'augment de popularitat dins i fora es fa imparable —gràcies, sobretot, a la publicitat dels antics colonitzadors, com Tony Blair— i se li concedeixen el Premi Sakahrov en 1990 i el Nobel de la Pau en 1991.

Hom diu que, amb l'alliberament de la dama, el règim buscava la legitimació internacional per entrar a l'ASEAN i consolidar inversions i ajuts econòmics de fora; però les sancions internacionals sobre el règim continuen i empreses com la Coca-Cola i Triumph són obligades a deixar el país. Ara que la British American Tobacco, la TOTAL-FINA-ELF i Unocal i d' altres n'hi augmenten la presència.

I, al costat, el vessant literari, comLettersfromBurma (1998), recull d'articles sobre viatges pel país, experiències personals,vida quotidiana, costums i creences...on descabdella una reflexió pacifista sense denunciar el règim polític.

Però,n'és DawAung San Suu Kyi l'única víctima? La repressió ha provocat milions de refugiats, desplaçats forçosos i presos de consciència; persecucions de totes les minories; atacs violents de militars i paramilitars. I la situació del valent periodista Sein Hla Oo, condemnat el 1994 a set anys de presó per criticar el govern i contactar amb partits opositors; presó allargada el 1997 14 anys més sense explicar-ne les raons i en condicions insalubres i de tortura física i moral; ni tan sols la muller pot visitar-lo. Però a ell no se li ha estat concedit el Premi Nobel de La Pau ni s'ha educat a Occident ni hi té amics poderosos que li donen suport.

El 2010 la DNL guanya les eleccions i DawAung San Suu Kyi enceta una intensa activitat viatgera pel món a fi de difondre la situació extrema en què viu el seu poble. Sembla que la seua vida ha entrat en una nova etapa. Caldrà donar-li una oportunitat, malgrat afirmacions desafortunades, i observar-la. Podrem així destriar millor la palla del blat.