Una crisi espectacular
“Tinc la impressió que a una part dels barcelonistes avui ja els aniria bé perdre o empatar, i així es justificaria que sí, que hi ha una gran crisi”
Ara vostès em diran que sóc massa mal pensat, que les coses no van així i que jo no hi entenc res de res, de futbol. I potser les tres afirmacions són certes. Però no els negaré que tinc la impressió que a una part dels barcelonistes –potser a una petita part, si ho volen dir així– ja els aniria bé que el Barça perdés aquest vespre contra el Milan. O va, siguem generosos, diguem que ja els aniria bé que el primer equip acabés avui amb un empat. Perquè, sense que això afectés decisivament en la trajectòria de l'equip en la lliga europea, seria la manera més clara de demostrar que sí, que sí, que certament a can Barça hi ha una crisi descomunal i insostenible. Suposo que ja ho han sentit aquests dies, però es veu que és una crisi espectacular, de dimensions desconegudes, com mai a la vida. El Barça es va estrenar aquesta temporada –potser ja ni se'n recorden– guanyant la supercopa, és líder en el seu grup en la Champions –i avui podria passar a vuitens–, en la lliga continua líder imbatut –és l'equip que ha fet més gols i el que n'ha rebut menys–, i en les dues darreres jornades ha guanyat el clàssic –i això abans era un gran mèrit– i el derbi contra l'Espanyol. Una crisi espectacular, ja ho veuen. No sé per què no demanem dimissions. Com que de les tres afirmacions inicials que els feia l'única que segur que és certa és la darrera –la que de futbol jo no hi entenc gens–, les conclusions que en trec són dues: la primera, que els que parlen de crisi és perquè voldrien que n'hi hagués, i no pas precisament a l'equip; i, la segona, que d'aquesta crisi de can Barça –aquesta crisi espectacular– jo en voldria patir unes quantes, la veritat.
