Músic, pintor i rebel

El 4 de desembre de l'any passat, el cantant Manolo García (Barcelona, 1955) va acabar exhaust de la seva gira. L'endemà mateix, va començar a pintar com un foll. Alguns dies, entre sis i set hores. Així es va relaxar. García té ànima de pintor des que era una criatura. Els seus triomfs musicals no l'han apartat mai dels pinzells; més i tot, els necessita amb urgència quan baixa dels escenaris. “Per a mi la pintura és una reafirmació existencial. Necessito pintar per sentir que estic aquí, que tots estem aquí”, exclama. D'exposicions n'ha fet, però la que obre avui La Taché Gallery de Barcelona, Sub-realista, és especial: per primer cop en 25 anys, les seves obres estaran a la venda.

Són 21 olis sobre tela i taula, creats aquest últim any, i 19 fotografies de diferents viatges, en blanc i negre per no agredir el colorisme d'unes pintures que l'exmembre d'El Último de la Fila diu que l'enfronten a les seves “pors, fòbies i fílies”. “Els concerts m'esgoten i amb la pintura em retrobo amb mi mateix, amb un jo que es perd enmig de les multituds dels concerts. Quan pintes estàs sol. Em dóna calma i plenitud”, insisteix. Assegura que de la seva faceta de pintor no n'espera satisfer l'ego, que té més que satisfet com a músic. Se sent molt lluny de la vanitat de l'artista i proclama que la raó de ser de l'art és la seva utilitat social. “L'art només té sentit si es pot compartir i si aporta coses a la gent”, subratlla.

García escolta música mentre pinta. Gairebé mai de la seva. Led Zeppelin, Pink Floyd... i un dels àlbums que més el motiven a fer córrer la pintura és Maria, d'Adrià Puntí. Quan està de gira, tampoc s'oblida del tot de la seva obra plàstica, neguit que resol sobre alguns papers. Quant a les fotografies, és un ímpetu que li surt de la seva obsessió d'observar “astorat” el món i el comportament humà.

Fins fa poc, se sentia un amateur, però en els darrers temps ha vist com la seva obra creixia i això li ha donat més convicció per considerar-se pintor. “He perdut molts complexos”, afegeix. Renega de l'art amable i comercial i només l'interessa reflectir les inquietuds que custodia el seu interior. D'aquí surten uns paisatges i uns personatges que invoquen uns universos pròxims al surrealisme. D'amable, res. Hi ha un influx molt tortuós en tota la seva pintura. I García ho relaciona amb el malestar social de la nostra convulsa realitat: “Estic molt emprenyat amb el món d'avui, jo crec encara en les utopies del Maig del 68. Ho estan destruint tot, i la cultura la volen aniquilar. Per això la meva obra, com la de molts altres artistes contemporanis, té aquest punt de mala llet i de rebel·lió. Van contra nosaltres, és lògic que l'art vulgui morir matant.”

Les obres que exposa a La Taché Gallery estan a la venda, sí, però García no s'embutxacarà ni un euro. Tot ho destinarà a obra social. “No és un tema de voler anar de bon noi, sinó de ser coherent. Jo la vida me la guanyo amb la música”, conclou.