La fallida total del “model d'èxit”
Potser el tancament
de tot plegat era inevitable. L'única esperança és que un nou govern, més digne i
de menys “èxit”, assenti
les bases d'una nova manera de fer política
Alberto Fabra ha pres una de les decisions més radicals de tota la història de l'autogovern valencià. El president de la Generalitat ha anunciat aquesta setmana el tancament de Radiotelevisió Valenciana. La seva compareixença pública va ser lacònica i apressada. L'argument que va adduir Fabra per justificar la mesura no deixava marge al dubte: “No tancarà una escola o un hospital per tenir una televisió autonòmica.” Alberto Fabra es va expressar en castellà i es va referir explícitament al caràcter “autonòmic” de la ràdio i la televisió públiques valencianes. Enteses així, l'argument sembla sòlid. Què és una televisió “autonòmica”? Un capritx? Quin sentit té informar “autonòmicament”? Però la necessitat que justificava Canal Nou, tant la televisió com la ràdio, era una altra. L'una i l'altra havien de garantir la presència del català –el “valencià” en la reivindicació obsessiva del PP– en l'esquàlid panorama informatiu valencià. L'una i l'altra havien d'oferir una visió valenciana de la realitat. L'havien d'interpretar des de la proximitat i la diferència pròpia. L'una i l'altra havien de d'estructurar un país encara fragmentat profundament per punyetes provincials.
L'una i l'altra, la ràdio i la televisió públiques valencianes, mai han complert cap d'aquests objectius. Des del 1989, data de la constitució de l'ens públic, les aspiracions velades o declarades dels successius dirigents polítics valencians han estat unes altres. Joan Lerma va ser el president de la Generalitat que va impulsar el projecte. Profundament molest perquè quan viatjava a les comarques valencianes del nord els nens li preguntaven qui era ell si el president de la Generalitat era “Jordi Pujol”, Lerma va voler convertir la televisió pública valenciana en una plataforma de poder i influència personals. Alguns dels consellers del seu govern explicaven que el president confessava que una de les seves prioritats era tallar d'arrel la influència que TV3 i Catalunya Ràdio havien aconseguit en moltes comarques valencianes. Mogut per aquesta coïssor, l'inquiet president valencià va ocupar la freqüència que utilitzava de manera alegal TV3 amb la nova televisió “autonòmica”. “La televisió de Joan”, com comentaven, divertits, els seus consellers més crítics.
El primer director general de Radiotelevisió Valenciana, Amadeu Fabregat, va prendre les primeres decisions que van començar a perfilar el caràcter personal i intransferible de la criatura. Fabregat va decidir, per exemple, que no calia doblar les pel·lícules al valencià en prime time perquè quan les emetien en castellà augmentava l'audiència. Ell mateix va ser l'autor d'una absurda llista de paraules prohibides “en català”. Absurda perquè els criteris que les diferenciaven de les “genuïnes valencianes” eren arbitraris i fins i tot contradictoris. No es tractava de reivindicar la pròpia especificitat lèxica, sinó de definir diferències grotesques en la majoria dels casos. “Revolta”, que deu semblar especialment catalana, per exemple, va ser substituïda per “sublevació”, molt més valenciana. A Barcelona es revolten i a Castelló se subleven. La direcció d'Amadeu Fabregat ja va avançar en quina mena de pastís estrany podia acabar tot plegat. El deliri es va multiplicar quan el Partit Popular va guanyar les eleccions i Eduardo Zaplana, exalcalde de Benidorm, es va convertir en president de la Generalitat Valenciana.
A partir d'aquell moment es va anar definint el “model d'èxit” del Partit Popular. Un model que reivindicava l'aparador, l'excés i la despesa alegre com a base ferma des d'on assentar el creixement econòmic de la “Comunitat”. Durant tots els anys en què el PSPV-PSOE va controlar gairebé totes les institucions, els socialistes valencians van ser incapaços d'oferir a la societat un projecte col·lectiu engrescador. Les ambicions nacionals dels successius equips del president Lerma no van ser ni ambicions ni nacionals. El Partit Popular va arribar al poder trepitjant fort, reivindicant a pit descobert el provincianisme servil i la submissió absoluta al projecte “común” espanyol. Crescuts i atrinxerats en uns resultats electorals cada vegada més espectaculars, el PP de les majories absolutes ha estat un torrent depredador descontrolat. L'estil de govern dels populars s'ha saldat en una nòmina de corrupcions que marca rècords en aquesta part del món.
La crisi ha fet saltar totes les costures que tot just aguantaven en els darrers anys del gran creixement. La Generalitat Valenciana està en fallida, els grans exemples de “l'èxit” –la Ciutat de les Arts i les Ciències, la Ciutat de la Llum d'Alacant, Terra Mítica o l'aeroport de Castelló– són ara mausoleus dedicats a la incompetència. Radiotelevisió Valenciana havia anat inflant-se al mateix ritme: 1.900 treballadors i 1.350 milions de deute acumulat. Un dèficit anual que infringeix la normativa de l'Estat i que ningú no sap com resoldre. Canal Nou mantenia ara una audiència esquifida (3,9 per cent el mes passat) i una publicitat irrisòria. En el model “autonòmic” la llengua és només excusa i ornament, i la informació està grollerament controlada i manipulada. Potser el tancament de tot plegat era inevitable. L'única esperança és que un nou govern, més digne i de menys “èxit”, assenti les bases d'una nova manera de fer política. Que recuperi una ràdio i una televisió autènticament públiques, raonables en efectius i recursos, i en català. Que implanti l'eficàcia necessària perquè no calgui tancar cap hospital ni cap escola. Que s'acabi la festa i que així sigui.
