Demanda d'equilibri

La segona novel·la de l'eurodiputat Raül Romeva enllaça de manera directa amb la Sayonara Sushi amb què va debutar en el terreny de la ficció. Són dos els fets que les uneixen: la caracterització de la protagonista i l'existència d'un tema subjacent que serveix a l'autor a l'hora d'exposar la seves reflexions.

L'Aina Fàbrega assumeix, a Retorn a Shambhala, el paper que va assumir la Paula Ramos: totes dues són joves periodistes televisives amb tarannàs inquiets.

Aquesta caracterització és especialment útil a Retorn a Shambhala perquè la novel·la defuig la narració versemblant i s'endinsa en el terreny de la ficció pura quan basa la seva proposta en el mite de l'Atlàntida, que ha ocupat la imaginació de força autors i que sovint s'esmenta com a metàfora del procés vital d'una civilització.

Romeva juga la carta de l'Atlàntida des de dos vessants: li atorga una presència física –i així afegeix les necessàries dosis d'aventura a una novel·la que, fonamentalment, és d'acció– però també la té en compte en un sentit ideal.

L'autor s'arrapa en aquesta ocasió al procés de canvi que afecta el consum d'energia. Quan els combustibles fòssils s'acosten al punt de fallida –segons els experts– i l'energia nuclear es manté impotent a l'hora de fer-se veure com una font amable d'energia –la central de Fukushima, alter ego de l'Onagawa que inventa Romeva, recorda tothom aquests dies la seva capacitat de destrucció–, la necessitat de fonts noves amb què mantenir en marxa el món obliga a cercar-les.

En aquest context, un metall inexistent però esmentat en escrits de l'antigor, l'oricalc, és l'element que l'autor situa com a Sant Graal de la recerca que implica els personatges de la novel·la.

Retorn a Shambhala, però, diu alguna cosa més quan reflexiona sobre l'energia: vol transmetre a qui la llegeix que el seu ús correcte té a veure amb com es du a terme aquest ús. Així, la utilització de l'energia –i, per extensió, de tots els recursos naturals– ha de basar la seva eficàcia en l'equilibri, en el respecte envers el lloc en què viu la Humanitat.

Ignorar les conseqüències d'un comportament abusiu té un preu elevat, que, a Retorn a Shambhala, es personifica en les referències a l'Atlàntida i en la volatilització de la central nuclear d'Oganawa que ocupa les seves primeres pàgines.

Possiblement conscient que, avui en dia, el missatge no ha de ser espès si es vol que tingui difusió, Romeva va per feina i embolcalla l'exposició de les seves idees en un seguit d'episodis dinàmics en què les descripcions apareixen reduïdes a la mínima expressió.

Els personatges, doncs, es mouen sense aturador en els escenaris creats per l'autor i això els du sense solució de continuïtat al Tibet, a les illes Canàries, a les restes de l'Atlàntida i a les aigües de Dubai en vehicles tradicionalment novel·lescos com ara el submarí amb què, sense amagar-se'n gaire, Raül Romeva homenatja Jules Verne i el clàssic que va dur el capità Nemo al món. Com 20.000 llegües de viatge submarí, Retorn a Shambhala opta a ser alguna més que una novel·la d'aventures.