“Anomenar les coses desfà els fantasmes”

La meva intenció no era trencar esquemes. Tots els meus llibres neixen de l'observació de les formigues, que és com anomeno les meves dues filles, la Lis, de 9 anys, i l'Iris, de 7. “La vida només val la pena viure-la quan ens enlluerna”, deia Sòcrates. M'agrada extreure poesia del quotidià i tots els contes neixen de coses que m'han passat.

La meva filla gran, quan tenia dos anys, es va tirar un pet terrible. Jo em pensava que havia estat la meva dona i ella que havia estat jo. Quan vam entendre que havia estat la petita, que a més anava disfressada de Blancaneu, vam esclafir a riure. Ella es va posar a plorar i la mare li va dir:“ No ploris, les princeses també es tiren pets!”. Vet aquí!

Crec que és el resultat de treballar amb amor, serietat i respecte a la intel·ligència dels nens, per això m'agrada fer llibres bonics, amb frases elaborades. No tinc por de dir les coses pel seu nom. Quan nombrem les coses els fantasmes es desfan i això s'ha de fer amb naturalitat. Això enforteix els nens. No els hem d'enganyar pensant que així els protegim.

Els contes de fades, com els mites o els contes populars, són fonamentals i afavoreixen la maduració dels infants. Tenen una estructura arquetípica i sempre responen al mateix esquema: el protagonista té una missió, pel camí li apareixen obstacles, com ara el llop o l'ogre, després rep ajuda de fades o amics, i després arriba la conclusió. Els contes ensenyen què és la vida als nens i, més enllà de l'aparença, del rosa i les princeses, els ajuden a enfrontar-se al món.

Totes segueixen la mateixa estructura que tenen els contes de fades i, com tot, n'hi ha de bones i de dolentes. La que més m'agrada és Gru, el meu dolent preferit.

Les meves filles no saben ni què són! La gran no té mòbil... intento allargar al màxim la seva infància. Entenc que els pares van cansats i és fàcil deixar-los que juguin amb les tauletes tàctils o mirin la tele. Jo mateix ho faig, però amb moderació. Cal fer un esforç per jugar amb ells i, ho prometo, té recompensa.

La postmodernitat és una època molt agitada i genera molta ansietat. Hi ha tanta llum que ens quedem cecs, una llum que prové de la televisió, de les tauletes tàctils, d'internet... El conte fa el camí a la inversa, treu la llum de dins cap enfora. A més, el llibre de paper té el silenci que ens permet sentir el nostre cor i el dels nens. Quan llegim deixem una empremta en la memòria afectiva dels infants, que quan siguin grans recordaran l'olor de la mare o el pare, l'emoció, la felicitat del moment, i és un regal que no oblidaran.