“Falta trencar a Espanya la identificació estat-nació”

Fonamentalment, que en un procés curt de temps hi ha hagut un suport intens a la independència. El que és menys conegut és saber per què ha passat. Suport a la independència sempre n'hi ha hagut, altra cosa és que hi hagués un suport polític que formulés un projecte.

El que passa és que més gent que no es pensava expressa la seva decisió de no deixar-se assimilar en un concepte d'estat uninacional, que a la pràctica és el que comporta la sentència. Jo crec que és un procés que ve de més lluny. Al final, la sentència o la crisi econòmica és com la història que un dia es van casar dos reis o que hi va haver aquella batalla. Sí, sí. Però es van casar per algun motiu o la batalla es va lliurar com a resposta a alguna cosa. M'interessava tirar enrere i analitzar com s'ha generat la fractura i la frustració que han dut fins a aquí.

Hi ha una falta de comprensió molt forta d'alguna gent que analitza el procés català i que pensa que aquest és la causa de la frustració i la fractura. No és així, el procés n'és una conseqüència. Probablement en alguns àmbits hi havia sectors que amb una falta d'empatia absoluta no percebien la fractura i la frustració dels altres. De cop es troben que molta gent ha decidit passar de la frustració a la proposta. I es crea una manca de comprensió molt gran.

Ha estat molt recíproca. Hi ha un sentiment compartit per molta gent de Catalunya que se sent frustrada. I molts d'altres han tingut una espectacular falta d'empatia cap a les percepcions i vivències dels que se sentien fracturats. D'incomprensions n'hi ha pels dos costats.

Des de certes parts de Catalunya no s'ha entès que potser era excessiu voler forçar un canvi per fer unes estructures reals federals on encaixéssim a Espanya. Potser va ser excessiu perquè no ens hem aturat a pensar que la estructura de l'estat identificat a la nació per a molta gent d'Espanya no és un caprici. És una estructura que els dóna seguretat, més control. I els sembla una inseguretat anar a estructures més federals. Molts catalans potser no hem entès que obligar l'altre a canviar massa no és bo. Igual que molts espanyols no han entès que no es pot obligar els catalans a ser on no volen ser. La sensació de deslleialtat hi és per totes dues bandes. Catalunya és diversa i Espanya, també. Parlem d'allò que podem dir que és una tendència majoritària.

El que es va frustrant en diferents graus de decepció o desengany són els projectes polítics que canalitzen les aspiracions de la majoria d'organitzar de manera diferent Espanya perquè Catalunya hi tingui un millor encaix. En definitiva: ser una nació dins d'un estat. Els estats no són sempre uninacionals i hi ha nacions amb molts estats. El que falta és trencar la identificació entre estat i nació que hi ha a Espanya. He arribat a la conclusió que això és demanar-los massa. No és que no ho entenguin, és que no és la preferència.

Sí, als anys 80 s'intenta la via nacionalista del peix al cove, que col·lapsa a mitjan 90. I també la via de transformació federal d'Espanya, que col·lapsa a principis del 2000. L'Estatut no és un estatut de transformació federal d'Espanya. És un blindatge fill de la retòrica dels anys 90 i pràctic de la majoria d'Aznar, en què entra plenament en vigor l'etapa en què el poder central mana sempre. Estem on estem fruit d'un parell de dècades recentralitzadores. I la sentència de l'Estatut el que fa és fer vessar un got que ja estava ple. I la crisi fa que l'aigua baixi amb més força.

Sempre s'han venut com a acords històrics, però l'entusiasme dura un o dos anys. Perquè, en el fons, s'ha creat un cercle destructiu de desconfiança que des de Catalunya ha fet que ens preguntem: “On és la presa de pèl?” La desconfiança amb Espanya és clau en el procés. I, per l'altra banda, si cada acord aquí es ven com a històric i després es diu que no serveix, allà no hi entenen res. Hi ha frases, en la discussió política catalana, com ara Espanya ens roba. Perdó? Fins ara els governs autonòmics han donat suport a tots els sistemes de finançament i a gairebé tots els pressupostos generals fins al 2012. No sé com serà el futur però no hauríem de dir tant que els responsables són els altres. Per tos dos costats.

Consulta autoritzada com a expressió de sobirania jo crec que no. El problema és l'exercici de la sobirania, no el resultat. En el moment que s'autoritzi la sobirania es reconeix l'existència de més d'una nació i això trenca la identificació d'estat-nació, la columna vertebral d'Espanya.