Opinió

Vuits i nous

Escarré

Al local del Col·legi de Periodistes de Catalunya han inaugurat una petita exposició sobre les declaracions de l'abat Aureli Escarré a Le Monde, ara fa cinquanta anys, i les reaccions furibundes en contra dels diaris i les autoritats d'aquí. No ho explica pas tot.

Un dia la meva germana Marta va arribar de col·legi dient que una monja havia dit a classe que “este abad Escarré es un loco que sólo se quiere hacer notar”. El pare es va posar el barret, es va estarrufar el bigoti i va anar a veure la monja. La religiosa, impressionada per aquell home que li feia retrets, va amb prou feines balbucejar: “Yo soy una pobre monja que no sabe nada.” El pare, en comptes d'ablanir-se, es va enfurismar més. “Doncs si no sap res, calli.” Quan va tornar a casa l'esperàvem per victorejar-lo, i durant un temps va ser la personificació de l'heroi. Quin pare.

Uns anys més tard vam quedar tots parats, i el pare el primer, quan vam llegir en un llibre una aproximació a la figura de l'abat Escarré que si no el titllava de boig sí que donava la raó a la monja pel que fa a la seva obsessió per la notorietat. Aquesta observació i altres provenien d'Hilari Raguer, monjo de Montserrat, catalanista fins al moll de l'os com el pare.

Per aquell temps, les monges del col·legi de la meva germana van protegir les finestres de l'edifici escolar amb unes mampares de vidre translúcid fins a mig aire de l'obertura per impedir que les nenes miressin els nois del carrer. Entre aquests nois hi era jo, que cada tarda passava amb els meus companys d'escola per davant del col·legi de les monges per mirar i ser mirats. El col·legi subsisteix, amb les mampares de les finestres posades, però fa molt temps que no és regentat per les monges, i ara és un parvulari. Un dia que em vaig trobar els nous responsables del centre els vaig explicar l'origen dels vidres protectors i, pensant en una venjança pòstuma, els vaig dir que els podrien retirar i restituir la imatge original a les finestres. No van saber de què els parlava i em van acabar dient que felicitaven les monges perquè les mampares ara eviten que els nens caiguin al carrer.

Aquelles monges que “no sabían nada” poden estar contentes. Cinquanta anys després, la història les ha absolt en tot.