Marededéus patrimonials i santes internacionalitzades

L'hàbitat urbà “myanmarí” es caracteritza per la contaminació, la brutícia i l'embolic circulatori i urbanístic, que poden ser distrets per al viatger que hi arriba de vacances, però no triga a provocar un estrès desplaent. Als pocs dies, comences a preguntar-te com pot haver-hi tant de greixums i estan voltats d'aigua dolça pertot. És el cas de l'antiga capital, Mandalay; esperpèntica i tràgica com l'infern del Dante, on misèria i sutzura ballen una dansa malèfica nit rere nit.

Els usos i costums higiènics dels myanmaríens són pel cap baix peculiars; a ciutat i a pagès. Els pagesos treballen de sol a sol i baixen en pondre's al riu o en algun toll per tal de rentar vehicles, atuells varis, roba i a ells mateixos; això sí, vestits, que la decència és llei ancestral. I, després, al llit; més nets que una patena. Però és una higiene puntual i focalitzada: fer la toaleta i la bugada és quefer del vespre; fer dissabte, no és massa corrent.... I les mans són autèntics “multiusos”, ja que ho palpen tot i, a més, fan de cullera i forquilla; les dents, de ganivet.

Un altre costum difícil de comportar per l'occidental és comprovar que passen el dia mastegant i escopint un “combinat” —que transcric com “cunyià”— que els deixa llavis, dents i genives d'un color vermellós intens. Després d'un seguit de perquisicions, vaig descobrir què era. Elaboren un engrut blanquinós, la composició del qual no vaig saber traduir, i l'empolsen amb trossets d'una mena de fusta i una herba —que tampoc no vaig saber traduir—, coco, curri, conyac —d'aquí el nom— i tabac picat. A continuació, unten amb pinzell una fulla de bètel amb aquesta preparació. Finalment, la pleguen per formar-ne un farcellet nugat. En venen arreu i profusament. Els apaivaguen fam i ansietat, ja que els fa “surar” mentalment i acaben adormint-se.

Aquesta “profilaxi” diferent de la nostra no és un impediment per a la vanitat. Tant ells com elles duen faldilles llargues de forma tubular —loggyis— nugades a la cintura; segons el sexe, així és el nus. La vanitat és major en dones que no pas en homes —com s'esdevé pertot— ja que els agrada anar ben abillades i calçades i també amb els complements ad hoc. Això sí, la cura està relacionada amb el gest, de gran moderació, fruit —com ja he dit— de la seua decència cultural.

Un altre detall rar per a nosaltres és la inexistència de calbs —no n'he vist cap—; en tot cas, els de migrada “pelussera”, se'l rasuren; i els que en tenen a balquena, se'l cuiden amb remirament. Tampoc no hi he vist gent amb els cabells blancs; però sí que els homes es tatuen de forma profusa.

I un altre apunt per a l'anecdotari és la corroboració que la influència colonial britànica s'ha deixat sentir en els uniformes escolars també ací, ja que, tant a les antigues colònies africanes com asiàtiques, noiets i noietes duen el mateix vestit per anar a costura. Aporta informació sobre col·legi, siga privat o públic. En el cas de Myanmar, tots dos sexes duen loggyis a quadres i camises blanques.

Pel que fa al deliri per les joies, però, no hi ha distinció ni de gènere ni d'edat. Es deleixen per l'or i carreguen amb tot el que poden al damunt; com els hindús, tan abundants al país. La llar crec que els sembla una possessió secundària —no importa que hi arribe un tornado o una pluja torrencial els enfonse el sostre; o tal vegada se senten impotents per a lluitar-hi—;l'or, els és força preuat, consubstancial a la seua existència. La lloança millor rebuda és dir-los admirativament que t'agraden les arracades o la cadena o la polsera que duen... Guanyaràs un amic. Aquest deliri podrà desconcertar-nos, per ser budistes, però no és una actitud tan diferent de la nostra davant una Marededéu patrimonial o una santa internacionalitzada, per molt místic o orgàsmic que en siga el gest...