Opinió

Krugman i Dyer

En l'anàlisi de les tendències geopolítiques,
Dyer ens mostra com l'escalfament global
en serà un (el?) agent principal en el futur

Paul Krugman és un premi Nobel d'Economia, que fa de professor a la Princeton University i és articulista, entre d'altres, del New York Times. Gwynne Dyer és un consultor especialista en l'anàlisi de tensions geopolítiques i les conflagracions bèl·liques que d'elles es poden derivar i, com a tal, ha fet classes a l'acadèmia militar britànica de Sandhurst.

No És agosarat afirmar que la primavera àrab és un dels esdeveniments polítics mundials més rellevants dels darrers anys, com continua demostrant encara avui la presència als diaris de la situació a Síria, Egipte, Líbia i, amb menor intensitat, el Iemen. Doncs bé, al seu article “Sequeres, inundacions i aliments”, del 06-02-11 al New York Times, Krugman defensava que la primavera àrab era conseqüència de l'escalfament global.

Els punts bàsics de la tesi de Krugman eren: 1.- La pujada de preus dels aliments bàsics (blat, blat de moro, sucre, oli,...) va ser un factor clau en la iniciació de les revoltes de la primavera àrab, atès que els habitants dels països pobres gasten una gran part del seu pressupost en alimentació. 2.- El factor determinant rere aquestes pujades de preu varen ser alguns esdeveniments meteorològics que varen alterar greument la producció d'aliments, car, fins a l'arribada d'aquests esdeveniments, el preu dels aliments havia pujat menys que el d'altres productes de gran consum mundial, com a conseqüència del creixement econòmic mundial. 3.- Com que aquesta mena d'esdeveniments meteorològics és el que ens cal esperar com a conseqüència de l'escalfament global, aquestes pujades de preu podrien ser només el primer tast de les pertorbacions econòmiques i polítiques que experimentarem en un món més càlid. 4.- Atesa la nostra incapacitat de limitar les emissions de CO2, només podem esperar veure'n moltes més de més greus.

Com a exemples concrets, esmentava el cas del blat, la major part de la caiguda de la producció del qual venia de Rússia, a causa de la sequera i l'onada de calor rècord que s'hi va experimentar; la sequera del Brasil, les temperatures rècord en una cinquena part de la superfície terrestre del planeta, i les inundacions bíbliques experimentades a Austràlia. Sempre serà debatible si la tesi de Krugman és certa o no, però, com a mínim, venint de qui ve, potser podria merèixer la nostra reflexió.

Dyer, a ‘Guerres Climàtiques', recentment publicada en català per Ed. Librooks, i la publicació del qual, per a total transparència, jo hi he donat suport pel gran interès que crec que té, ens dóna una mostra de possibles escenaris futurs de tensió geopolítica causats per l'escalfament global (redistribució de recursos hidràulics; disminució de les collites; sequeres; pujada del nivell del mar, etc.). Com en qualsevol altre exercici de planificació, els escenaris possibles es construeixen a base d'extrapolar tendències ja existents actualment, i així, els escenaris concrets triats per Dyer per a il·lustrar el ventall de possibles situacions de tensió, van des de lleugeres alteracions del món actual fins a excursions prolongades cap al futur. Anecdòticament, el llibre també explica com els planificadors i estrategs nord-americans varen ser instruïts a ignorar deliberadament l'escalfament global durant els anys de l'administració Bush, per tal com era part de la doctrina oficial que l'escalfament global “no existia”. En el context de l'anàlisi de les tensions geopolítiques, doncs, Dyer ens mostra com l'escalfament global en serà un (el?) agent principal en el futur i, també en aquest context, Krugman ens assevera que el futur és ahir.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.