L'agitador de consciències

Tenia un do innat per llegir els temps i per marcar el camí

Després de mesos de lluitar contra una infecció pulmonar, Nelson Mandela va morir anit als 95 anys a casa seva, a Johannesburg, segons va anunciar el president sud-africà, Jacob Zuma, en una emotiva compareixença televisada. “Compatriotes, el nostre estimat Nelson Rohlihla Mandela, el president fundador de la nostra nació democràtica ha traspassat”. “Ho ha fet pacíficament, a casa seva”, hi va afegir Zuma, que va anunciar un funeral d'estat per a l'expresident. Des de la Casa Blanca, un Obama emocionat va dir que Mandela “va fer més que el que es pot esperar de qualsevol home”. “El dia que va ser alliberat vaig entendre el que pot aconseguir un home amb les seves esperances i deixant a un costat les seves pors”, va afirmar el president dels EUA. També el primer ministre britànic, David Cameron, va lamentar la mort d'“un heroi del nostre temps”. La pèrdua ha commogut ciutadans dels cinc continents per igual: icona de la lluita contra la discriminació racial, Mandela era, segurament, el polític més unànimement venerat. Aviat hauria fet dues dècades que va vèncer l'apartheid.

Era un dilluns 2 de maig de 1994. A quarts de deu de la nit, entra a la sala de convencions de l'Hotel Carlton de Johannesburg somrient, flanquejat per la plana major del CNA i d'una dona ja gran, menuda. És Coretta Scott King, vídua de Martin Luther King. Els ànims esclaten. Ell s'atansa al faristol i es fa el silenci. “És una nit joiosa...” Ja és oficial: el Congrés Nacional Africà ha guanyat les primeres eleccions democràtiques de Sud-àfrica. Es mira Coretta i anuncia que el somni s'ha acomplert: “Podem proclamar ben fort des dels terrats: lliures a la fi!”. El públic, multicolor, torna a cridar d'alegria. Mandela dóna les gràcies al president De Klerk i encomana als seus compatriotes una gran tasca: “Hem de començar a construir, junts, una vida millor per a tots els sud-africans”.

El millor d'aquells dies de 1994 van ser les ganes de futur, l'optimisme que encomanava tothom. Feia un any que havia caigut assassinat Chris Hani, el líder del MK, el braç armat del CNA, i durant la campanya electoral van morir dinou persones en atemptats. Però quan a Soweto o a Viljoenskroon preguntaves sobre la guerra bruta viscuda entre el CNA, el moviment zulu Inkatha i els serveis de seguretat de l'apartheid, o sobre el risc d'un alçament de la ultradreta blanca, la resposta, després d'uns segons de silenci, era sempre un “hem de mirar endavant”.

Quan al 2006 Amnistia Internacional va concedir-li el premi Ambaixador de Consciència, la seva amiga i escriptora Nadine Gordimer va dir: “Per oposició a aquells que van fer el segle XX infame pel feixisme, el racisme, la dictadura i la guerra, Nelson Rolihlahla Mandela ha estat dels pocs que va deixar-hi empremta per haver aconseguit algun avenç humà”. L'empremta a què es referia Gordimer era aquesta capacitat d'encomanar optimisme i generositat d'esperit. Seria injust dir que l'apartheid va caure gràcies a Mandela: la transició del racisme a la democràcia fou possible per la lluita quotidiana, pels “sacrificis heroics” de molta gent anònima. Gent, però, que va trobar en ell el polític en majúscula, el líder.

Quan el president De Klerk va legalitzar el CNA i el va treure de la presó, l'11 de febrer de 1990, alguns al govern confiaven que després de 27 anys d'aïllament, Mandela no controlaria ni el partit ni el carrer i que això li apagaria l'aurèola i debilitaria el CNA. Ell mateix era conscient que malgrat venerar-lo (Winnie, la seva segona esposa, havia mantingut viu el mite tot i la prohibició de reproduir als mitjans la seva imatge i les seves paraules), els joves que havien assumit la resistència des de l'alçament de Soweto (16 de juny de 1976) i que havien fet seu l'orgull de Steve Biko i el moviment Consciència Negra, amb prou feines el coneixien. Però el van acceptar com a cap.

El seu magnetisme personal era una barreja de l'orgull del clan (el pare era un conseller reial) i dels valors de gentleman anglès inculcats a les escoles religioses on va estudiar (el primer de la família a fer-ho i on una professora va afegir Nelson al seu nom tribal).

Mai va dubtar a dir el que pensava: ho va fer com a jove revolucionari en el judici de Rivonia (1964), quan davant el tribunal que l'acusava de sabotatge i alta traïció i que el podia condemnar a mort va proclamar que “l'ideal d'una societat lliure i democràtica, on les persones puguin viure juntes en harmonia i amb igualtat d'oportunitats és un ideal pel qual he viscut, pel qual espero viure i, si cal, és un ideal per al qual estic disposat a morir”; i ho va fer com a ancià president quan en una roda de premsa amb Bill Clinton va etzibar-li que ja podia “tirar-se a mar” si creia tenir dret a exigir-li que abandonés “vells aliats” com Gaddafi.

Però alhora tenia un do especial per seduir el contrari. Els ministres que als anys 80 van anar a la presó de Robben Island a mantenir-hi els primers contactes polítics, es van trobar un presoner cortès i educat, afalagador i que somreia. El mateix expresident Pik W. Botha va agrair-li que el primer cop que es van veure, “en cap moment intentés explotar o mencionar el fet que havia estat 27 anys a la presó”, una part dels quals sota mandat seu. El respecte amb què Madiba va tractar tothom li seria retornat quan va anunciar (1992) que se separava de Winnie –implicada en greus episodis de violència a Sowetto– i quan va explicar (2005) que el seu fill gran havia mort de sida.

A l'autobiografia Long walk to freedom, Mandela hi explica que el seu sentit del lideratge s'inspirava en la manera com va veure governar al regent dels Thembu (els xhosa de la província de Transkei), que el va acollir després de la mort del seu pare. En aquella Àfrica analfabeta, “tothom que volia parlar ho feia. Era democràcia en la seva forma més pura. Tots els homes eren lliures d'opinar i iguals en el seu valor com a ciutadans”. Del regent va aprendre que el cap escolta, busca el consens i guia.

Mandela tenia una capacitat innata per llegir els temps i marcar el camí. Primer, amb l'ajuda de Walter Sisulu i Oliver Tambo (amb qui obriria el primer despatx d'advocats negres del país), va transformar el CNA en un moviment polític de masses que va desafiar el govern racista dels anys cinquanta amb campanyes de desobediència civil (“cap govern pot considerar-se legítim si no està basat en la voluntat de tot el poble”). I després, arran de la matança de Sharpville (1960) i la il·legalització del CNA, va sumar-se a la lluita armada.

Però no seria exagerat dir que aquell cap tribal xhosa que havia fugit del camp perquè volia ser advocat i per evitar un matrimoni arreglat, aquell jove atlètic, alt, ben vestit i pagat de si mateix, va arribar a ser el líder que va ser pels 27 anys passats entre reixes; que Mandela fou Mandela perquè va ser el presoner nº 466/64. La presó va accentuar-li el sentit de l'ordre, l'autocontrol i la dignitat personal: exercici físic cada matí, puntualitat, el diari meticulosament doblegat, les sabates arrenglerades al costat del llit, menjar poc i llevar-se a trenc d'alba. Però sobretot va permetre-li entendre l'enemic. Com a bon boxejador sabia que per guanyar el combat cal conèixer el rival i derrotar-lo sense humiliacions, i així va aproximar-se a la consciència afrikaner dels guardes per descobrir que tenien por. “Aquell guarda creia que tots érem terroristes i comunistes que volíem llançar l'home blanc a mar. Un home que pren la llibertat d'un altre és presoner de l'odi”.

Mandela va convèncer els compatriotes negres de la necessitat de la reconciliació, que no era altra cosa que ser fidels a l'esperit de l'ubuntu, concepte africà de compassió i hospitalitat. I de nou va assenyalar el camí: tot i els recels d'alguns dins el CNA, va negociar amb el règim segregacionista; va contenir les bases del partit durant la guerra dels albergs (1990-1994); va incloure els seus rivals polítics en el primer govern democràtic; va impulsar, amb el bisbe Tutu, la creació del Tribunal per a la Veritat i la Reconciliació i, en una imatge històrica, va vestir la samarreta de la selecció nacional de rugbi –orgull de l'Estat racista– quan els Springboks van guanyar la copa del món de 1995. El 1999, Mandela va renunciar a presentar-se a un segon mandat presidencial; tenia 81 anys i havia aconseguit que els sud-africans compartissin una sola consciència nacional.

En xhosa, Rolihlahla vol dir el que genera problemes, l'agitador. I fora de la política activa, Mandela no va renunciar a agitar consciències, sempre amb un somriure als llavis.