Madrid ens pren el pèl amb el finançament

Ja fa temps que passa de taca d'oli la manera com l'executiu de Zapatero menysprea el govern i les institucions catalanes jugant al joc del gat i la rata en la qüestió del finançament. La darrera bufetada la vam rebre quan Madrid va tancar un acord per resoldre el deute històric amb Andalusia i va anunciar que estava a punt d'arribar a un pacte amb totes les comunitats autònomes excepte amb Catalunya. El president Montilla ha repetit que el govern català no s'aixecarà de la taula, però tal com es produeixen els esdeveniments aviat es trobaran que no tindran ningú al davant amb qui negociar. La darrera xifra coneguda és un autèntic insult a les exigències catalanes, que situen les necessitats dels catalans entre 2.500 i 5.200 milions d'euros anuals. El govern, a més, mantenia l'oferta de Madrid en secret i només per la necessitat del conseller Saura de desviar l'atenció respecte a l'acció dels mossos antiavalots s'ha feta pública. Ara, precisament, no és moment de secretismes. La negociació hauria d'haver estat enllestida el 9 d'agost passat –el govern estatal va tenir dos anys per consensuar un acord– i sembla que haurem d'esperar un any més per arribar a un pacte que tot fa pensar que serà de mínims i contrari als interessos de Catalunya. En vista d'aquesta situació, i amb l'amenaça a les portes d'una sentència del Tribunal Constitucional contrària a l'Estatut, ha arribat el moment que les forces polítiques catalanes facin un front comú a Catalunya i a Madrid. Això suposa que els 25 diputats del PSC a Madrid no poden continuar del cantó del PSOE, que és qui està lligant de peus i mans Catalunya, i també obliga CiU a ser fidel a aquesta estratègia comuna. Tot plegat sembla més impossible que improbable.