La cultura «grisa i negra» de Girona

La ciutat de Girona està culturalment adormida. L'Ajuntament de la ciutat s'ha gastat, en uns temps de greu crisi econòmica, la no gens menyspreable xifra de 19.000 euros per col·locar una barraca –que esdevé un niu de poca-soltades postmodernes– a la Rambla i el sector cultural gironí roman emmudit. Ni la majoria d'artistes, professors d'Universitat, escriptors, arquitectes... han obert cap espai de debat. Només un excel·lent i valent article de la Natàlia Molero constatava el trist paper cultural de Girona i la poca conveniència d'abocar diner públic en manifestacions artístiques obsoletes. Evidentment les reflexions d'aquesta reconeguda escriptora gironina van ser demagògicament contestades pel sector més reaccionari i totalitari de la ciutat, sempre amatent a les veus que discrepen de les seves imposicions doctrinals. Només faltaria! Què està passant a Girona?

Quan arreu del món s'han adonat que calia superar la febre postmoderna i nihilista i deixar de promocionar les collonades d'alguns artistes subvencionats, a Girona hi continua imperant la dictadura d'aquest sector. Tot i que el quarter més emblemàtic que era la sala d'art contemporani Espais ja ha fet llufa, les institucions i, més concretament, el consistori, continuen posant l'accent en un tipus de manifestació estèril i que no interessa gairebé ningú. Veient les primeres propostes que ha ofert el futur Centre d'Art Contemporani en diferents espais expositius de Girona ja podem apreciar clarament quina serà la tendenciosa línia d'aquesta institució.

I els artistes gironins? Com és que no es compta amb ells per a la realització de cap projecte? O més ben dit, com és que només es compta sempre amb els mateixos, que són, al cap i a la fi, els que segueixen la doctrina sociata del postmodernisme. L'Ajuntament, a través de les Sales Municipals de la Rambla, del Niu, de l'Escola Municipal d'Art i d'altres equipaments públics, marca una línia expositiva que menysté i ignora molts artistes que pinten, que creuen en la pintura i que tenen, a més, una llarga trajectòria artística. Aquest silenciament premeditat i orquestrat castiga tots aquells que ens dediquem a la pintura i beneficia molts aprofitats i acostumats a la subvenció fàcil. Cal que Girona es desperti d'aquest totalitarisme artístic i reivindiqui un espai cultural que sigui, per damunt de tot, plural. A Girona hi ha un gran actiu de pintors, músics, escriptors... que han de fer valer la seva veu i han de reivindicar l'espai que es mereixen. El que no es pot fer és sacralitzar una obra com El Niu que, a més d'empastifar el paisatge i estar subvencionat amb diner públic, incompleix sis punts de la normativa urbanística. I el que no es pot fer, tampoc, és parlar de pluralitat quan, en la pràctica, hi ha sectarisme i demagògia. La biennal que s'organitza a Girona és una de les millors proves d'aquesta tendenciositat perillosa. Sense cap mena de credibilitat pel seu fort component ideològic, és més del mateix i aglutina únicament aquelles obres dels artistes que estan en nòmina postmoderna o antipictòrica. En aquesta mostra es refusen totes aquelles pintures de caire realista, com la del saltenc Mateu, que després són admirades a Nova York i reben els elogis de la crítica nord-americana. Paradoxalment, la pintura gironina és reconeguda arreu menys a Girona. D'això se'n diu una bona política cultural, sí senyor!

La sectària política de l'Ajuntament gironí abraça també el camp educatiu, ja que els ensenyaments que es donen al Centre Cultural de La Mercè segueixen la línia i orientació postmoderna i menystenen la formació acadèmica que és, no ho oblidem, la base necessària per poder experimentar, aconseguir una llibertat creativa i la consecució d'un llenguatge propi. En aquest camp cal un replantejament total de l'ensenyament de les arts plàstiques a Girona i reivindicar l'antiga Escola Municipal de Belles Arts. Una escola que donava una sòlida formació a tots aquells que vam tenir la gran sort d'assistir-hi i que el govern socialista es va carregar sense contemplacions. Una ciutat com Girona hauria de tenir una Escola de Belles Arts i no un centre que, amb una llefiscosa pàtina de modernitat, segueix les directrius imposades des del sector progre i multicultural del consistori. El Centre Cultural La Mercè és més un centre d'adoctrinament que d'ensenyament. I si exceptuem els ensenyaments artístics de caire privat, a Girona hi ha una gran i greu mancança en aquest terreny. Qui desitja aprendre els fonaments de la praxi pictòrica no disposa de cap equipament públic que pugui satisfer les seves inquietuds. I aquesta excepcionalitat ens dóna la mesura de fins on arriben els tentacles d'aquesta política cultural esbiaixada i tendenciosa que, malgrat el clivellat vernís mat d'una falsa modernitat, fa que Girona sigui culturalment «grisa i negra».