Mas-Fernàndez

L'abraçada del president Mas amb David Fernàndez, quan vaig veure-la en directe, em va fer plorar. M'hi trobava, a la sala de premsa, aplaudint aquella mostra d'afecte, generositat i alleujament pel resultat d'una feina ben feta. Posteriorment s'han donat moltes voltes sobre aquest fet, uns i altres, especialment la CUP, que ha volgut extrapolar sentiments i emoció a consignes de partit que si les fan doctrina els convertirà en el que no volen ser. Em sembla, vaja.

Torno a l'abraçada i a totes les abraçades de diumenge passat. A les espurnes als ulls dels voluntaris quan els donaves les gràcies per ser-hi.

Si us plau, senyors i senyores dels partits, no perdeu de vista les nostres emocions, els nostres sentiments, els nostres interessos.

Per a mi, aquella abraçada va significar el retrobament de dues èpoques. Dues maneres de pensar i viure diferents, es van fusionar per damunt de l'egoisme, l'enveja, la malfiança. Catalunya s'ha fet gràcies a les barreges, a la gent diversa que ens ha enriquit i donat perspectiva.

I en aquesta diversitat i barreja rau la força del nostre país i per això som tolerants i curiosos, confiats i tranquils. I ara, més que mai, valents.