Opinió

Tribuna

L'avantatge cooperatiu

“La clau de l'èxit cooperatiu no depèn del nombre de membres mobilitzats, sinó del nivell d'efectivitat organitzativa

Segons els biòlegs, l'èxit ecològic dels humans deriva del seu comportament social avançat, és a dir, del comportament d'aquells que al llarg de múltiples generacions estan disposats a fomentar actes altruistes com a part de la seva divisió del treball. Algú dirà que això és una obvietat, però en realitat és una extrema raresa. Segons E.O. Wilson, d'entre els centenars de milers de línies evolutives d'animals que la Terra ha presenciat aquests darrers quatre-cents milions d'anys, aquesta conducta social avançada només s'ha donat en vint casos (la majoria en insectes) i sempre en una etapa molt tardana de la història de la vida. En tots ells, els individus viuen en grups en els quals cooperen entre si contínuament. I és aquesta capacitat d'encaixar en una xarxa social complexa el que concedeix un avantatge darwinià tant als grups com als membres individuals que els conformen.

Tanmateix, en el cas dels humans hi ha una diferència fonamental sobre la resta d'animals socials estudiats. Els humans hem mantingut un constant i fràgil equilibri entre dues forces extremes de convivència en dos nivells: l'egoisme i l'altruisme entre individus d'un mateix grup i l'egoisme i l'altruisme entre diversos grups. L'ànsia instintiva dels individus més egoistes podria acabar desintegrant la societat. Per contra, l'ànsia col·lectiva de grup ens podria convertir en una versió gegantina de les colònies organitzades de formigues. La nostra sofisticada intel·ligència social combina elevats nivells de cooperació però també de competició, altes dosis de pertinença al grup però també de rivalitat intergrupal. Les colònies de formigues, en canvi, són superorganismes les unitats de les quals (per exemple, les formigues obreres) es comporten com autèntics esclaus, de manera totalment mecànica. El model de les formigues ens fa pensar en una cooperació en la qual no hi ha lloc per a la lliure iniciativa ni per al desenvolupament d'un propòsit individual.

Les adaptacions genètiques incorporades durant milions d'anys, en la nostra etapa caçadora-recol·lectora, ens vinculen doncs a grups petits, que dificulten molt compartir un estil de vida basat només en les normes de comportament d'una suposada ‘civilització global'. Segons els psicòlegs evolutius, els nostres patrons bàsics són particularistes, no universalistes; són comunitaris, no cosmopolites; són locals, no globals. Aquest és el llegat –per alguns maleït– del paleolític sobre la nostra condició humana i una característica encara comuna a tota l'espècie. El factor crucial del nostre èxit ha estat, doncs, la nostra conducta social construïda a petita escala: conèixer els altres, intimar-hi, controlar les seves accions, cooperar, xafardejar, pertànyer al grup, compartir-hi creences i llenguatge, establir-hi vincles afectius, competir. Per aquesta raó gestionem tan malament encara les grans integracions i resolem tan malament els conflictes tribals.

Els canvis evolutius acostumen a ser incrementals, però els canvis culturals i tecnològics que avui estem provocant són exponencials. Vet aquí el drama. La condició humana (individual i grupal) no sembla avançar a la mateixa velocitat amb què avancen els canvis provocats pels humans. Davant dels nous reptes mediambientals o els grans conflictes mundials actuals no podem esperar milions d'anys a evolucionar d'acord amb el context del nou període que hom anomena antropocè: l'època en què l'activitat humana ha començat a generar efectes massius a escala mundial.

Partir, per tant, de l'universalisme és errar el tret. Hem de partir del particularisme per entendre la clau d'èxit de la humanitat. Des de la comprensió i acceptació del particularisme podrem avançar, no cap a l'universalisme, sinó cap a la progressiva universalització de formes de conducta, de nivells de connexió, de maneres flexibles i innovadores de cooperació. Augmentar l'escala és possible però difícil, perquè cada cop que l'universalisme o el globalisme desdibuixen o menyspreen les particularitats emergeix amb força la reacció contrària. Entendre bé la relació entre integració i fragmentació, entre col·laboració i autonomia, és clau tant per a l'èxit de la humanitat en la seva totalitat com dels grups humans específics.

La història, ens diu Y.N. Harari, i la prehistòria biològica, ens diu E.O.Wilson, ens ensenyen que l'èxit sempre ha estat invariablement per als que han cooperat millor, de manera més efectiva i organitzada. La clau de l'èxit cooperatiu no depèn del nombre de membres mobilitzats, sinó del nivell d'efectivitat organitzativa. “Per muntar una revolució –diu Harari– amb el nombre no n'hi ha mai prou (...) Si vols fer una revolució, no et preguntis «Quanta gent donarà suport a les meves idees?» El que t'has de preguntar és «Quants dels meus simpatitzants són capaços de col·laborar de manera efectiva?»”

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.