Contradiccions

Aquells que no tenim «selecció» i aquells als quals, la tinguem o no, ens agrada de veritat el futbol, tendim a anar amb l'equip que considerem que juga millor en un mundial i a vegades amb el que ens cau més simpàtic. El cas és que com que, fa uns dies, criticava pràcticament tots els equips del present mundial, algú em va preguntar si n'hi havia un que m'agradés. Li vaig contestar que més aviat cap i que, en tot cas, potser només em podria arribar a agradar Espanya, però que aquesta no jugava tan bé com podria amb els jugadors que té i que sobretot són del Barça, l'únic equip del món que, a part del fet que és el meu, fa el futbol que m'agrada. Dimecres, contra Alemanya, Espanya va jugar francament bé. Per altra part, encara que jugui bé, ser de la selecció espanyola em resulta complicat: Espanya impedeix que el meu país tingui una selecció pròpia i, a més, aprofita el futbol per fer la seva propaganda nacionalista. Cada cop que guanya, la cridòria es fa més insuportable. Això, després de la sentència del TC contra l'Estatut, encara fa més mal. Ara bé, el fet que bona part dels jugadors de la selecció espanyola siguin del Barça em du a una mena d'esquizofrènia: no vull que guanyi Espanya, però, quan la veig jugar, se'm fa difícil desitjar que perdin Puyol, Piqué, Busquets, Iniesta, Xavi, Pedro, el Villa recentment fitxat i el Cesc que hauria de venir. En fi, faig el que puc amb les meves contradiccions. Però, tenint present com silencien el fet que aquests jugadors són del Barça, és possible pensar en les contradiccions a les quals també estan abocats els comentaristes televisius, els cronistes madridistes i tants d'espanyols antibarcelonistes i anticatalans: han d'anar a favor d'Espanya, però no els hi emprenya una mica quan els gols arriben en jugades trenades de Xavi i Iniesta culminades pel «torero» incorporat pel Barça? O quan han d'elogiar la «furia» de Puyol? Bé, suposo que és la capacitat d'assimilació per part del poder: els han fet seus. Han deixat, però, de ser els meus?