Articles
La mala salut del rock valencià
Déu proveirà
El periòdic L'Avanç i l'Escola Valenciana Federació d'Associacions per la Llengua, en col·laboració amb el grup Enderrock i la discogràfica Propaganda pel Fet!, acaben d'editar el segon volum del recopilatori El disc dels músics i cantants en valencià. La col·lecció, que compta amb un primer volum editat el 2005, pretén ser un aparador obert a les novetats musicals que s'han generat els darrers mesos al País Valencià.
Òscar Briz, Obrint Pas, Miquel Gil, Feliu Ventura, Verdcel... Fins a vint-i-cinc grups i cantants constaten el vigor i la vitalitat d'una escena que, més enllà d'optimismes enteladors i de triomfalismes endogàmics pateix de greus mancances no estrictament musicals. El voluntarisme i la manca de recursos, sumada a l'absència de suport institucional i a una indústria esquelètica, condemna la música d'expressió valenciana a una situació de pura supervivència.
En una escena aprimada i preocupada per sobreviure, el talent deixa de ser un criteri de primer ordre. Per descomptat, no en falta, però tampoc en sobra. Un recopilatori d'aquestes característiques no té més remei que incloure bandes encara en fases molt incipients de creativitat, un fet que, en condicions de mercat normal, trauria efectivitat a un projecte que, en la situació actual, només confirma l'estat crític.
Una part dels grups i cantants inclosos al disc editen els seus treballs en segells catalans. No és una part majoritària en nombre, però sí ho és en xifres de vendes i en popularitat -per no esmentar que el disc en qüestió l'edita una discogràfica catalana, la manresana Propaganda pel Fet!-. Un altre factor a afegir a una situació prou preocupant, que si encara no ha rebut la declaració de zona catastròfica és només gràcies a la tenacitat, valor i orgull que mostren els que dia rere dia continuen entestats a cantar en la llengua del país.
En definitiva, el rock (en) valencià i quanta música es fa en aquesta llengua no té bona salut, i no sembla que les institucions del País Valencià tinguin cap intenció de fer res per evitar-ho. Més aviat al contrari.
Òscar Briz, Obrint Pas, Miquel Gil, Feliu Ventura, Verdcel... Fins a vint-i-cinc grups i cantants constaten el vigor i la vitalitat d'una escena que, més enllà d'optimismes enteladors i de triomfalismes endogàmics pateix de greus mancances no estrictament musicals. El voluntarisme i la manca de recursos, sumada a l'absència de suport institucional i a una indústria esquelètica, condemna la música d'expressió valenciana a una situació de pura supervivència.
En una escena aprimada i preocupada per sobreviure, el talent deixa de ser un criteri de primer ordre. Per descomptat, no en falta, però tampoc en sobra. Un recopilatori d'aquestes característiques no té més remei que incloure bandes encara en fases molt incipients de creativitat, un fet que, en condicions de mercat normal, trauria efectivitat a un projecte que, en la situació actual, només confirma l'estat crític.
Una part dels grups i cantants inclosos al disc editen els seus treballs en segells catalans. No és una part majoritària en nombre, però sí ho és en xifres de vendes i en popularitat -per no esmentar que el disc en qüestió l'edita una discogràfica catalana, la manresana Propaganda pel Fet!-. Un altre factor a afegir a una situació prou preocupant, que si encara no ha rebut la declaració de zona catastròfica és només gràcies a la tenacitat, valor i orgull que mostren els que dia rere dia continuen entestats a cantar en la llengua del país.
En definitiva, el rock (en) valencià i quanta música es fa en aquesta llengua no té bona salut, i no sembla que les institucions del País Valencià tinguin cap intenció de fer res per evitar-ho. Més aviat al contrari.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.