Opinió

Un llegat de Vicens Vives

Diàleg

L’any 1958 –dos abans de la seva mort–, Jaume Vicens Vives estava en la plenitud de la seva carrera i de la seva influència social, que anava molt més enllà de les aules universitàries. Per aquells dies, Josep Pla el perfilava –a Notes per a Sílvia– amb aquestes paraules: “Ara és l’ídol de tothom: dels frares de Montserrat, dels jesuïtes de Sant Cugat, de l’Opus Dei, dels capitalistes, dels socialistes, dels exiliats, dels cristians, dels estrangers antifranquistes. És un polític, i l’admiració que sento per ell és positiva”. Darrere la seva activitat com a historiador –escriu Muñoz i Lloret– “hi havia la clara consciència de la necessitat de redefinir una política de recobrament (de «redreç», en deia ell, tot servant la denominació quatrecentista) de Catalunya, després de la desfeta de 1939”. Vicens, que s’havia convertit en un referent de la vida catalana, feia temps que perseguia la formació d’una elit que liderés el canvi polític que propugnava. El dia 16 d’octubre d’aquell any pronuncià al Club Comodín –antecedent del Cercle d’Economia– la que és considerada la conferència inaugural d’aquesta institució. El seu títol és prou eloqüent: El capitán de industria español en los últimos cien años. Jordi Pujol rememora així aquell dia: “Jo crec que el discurs de 1958 es proposava invitar una nova generació de catalans a portar a terme [una] tasca [de transformació]. En primer lloc, Catalunya endins; no oblidem que Vicens Vives era catalanista, [...]. I Catalunya enfora, sobre el conjunt d’Espanya”. Així va ser; el Cercle recollí la invitació-requeriment de Vicens, formulada amb aquestes paraules: “Sou vosaltres, la nova generació, els que completareu la Revolució Industrial, ja iniciada, tal com han fet els italians entre el 1945 i el 1955, un cas proper a nosaltres”.

Partint d’aquesta idea, el Cercle escollí dos temes cabdals –la liberalització de l’economia i l’obertura a Europa–, que va afrontar amb una independència de criteri i una llibertat d’esperit impensables en les altres institucions empresarials catalanes, tal com han destacat Carme Molinero i Pere Ysàs: “Si exceptuem el Cercle d’Economia, que de bell antuvi apostava per una democràcia liberal per a un futur imprecís, la resta d’entitats i organitzacions continuaven donant suport al règim i les seves institucions. Les entitats econòmiques continuaven oferint constantment a Franco medalles, títols honorífics, telegrames d’adhesió pels motius més diversos i insignificants, retent així homenatge a l’home que els havia assegurat la tranquil·litat absoluta i el marc on podien desenvolupar els seus negocis”.

Pel que fa a la liberalització de l’economia –llibertat d’empresa privada i economia de mercat–, la posició del Cercle va ser des del primer moment molt decidida: recolzar el Pla d’Estabilització. Fabián Estapé –que hi treballà sota l’impuls polític del ministre Alberto Ullastres i la direcció de Joan Sardà Dexeus, juntament amb Enrique Fuentes Quintana– ho explica: “En aquells moments, el pols del que es feia a Madrid trobà a Barcelona unes persones de tarannà proper, com Carlos Ferrer, Carles Güell, Artur Suqué i Joan Mas Cantí, fundadors del Cercle d’Economia, amb els quals es va establir una col·laboració cada cop més intensa. Ells sentien el mateix que nosaltres: el Pla d’Estabilització era el primer pas cap a Europa i cap a la democràcia”. En aquesta mateixa línia, uns anys després, el Cercle encarregà als professors Muns, Granell i Ortega un llibre blanc per analitzar els avantatges i inconvenients de la integració de ple dret d’Espanya a les Comunitats Europees, que es presentà l’any 1974.

I amb referència a la integració a Europa, l’any 1972 el Cercle va preparar –com un pas més cap a la integració plena– un document a favor de la integració sense cap mena de reserves. Es publicà al mes de juliol i el van signar tretze de les entitats empresarials més representatives de Catalunya. El document afirmava que la incorporació d’Espanya com a membre de ple dret de la Comunitat Econòmica Europea constituïa una exigència històrica a la qual calia adaptar-se urgentment i amb caràcter prioritari.

Vist tot això, no és cap casualitat –per exemple– que, al començament de la Transició, Carlos Ferrer Salat fos l’impulsor principal de la Confederación Española de Organizaciones Empresariales –CEOE– i el seu primer president, des del 1977 fins al 1984. I resulta lògic, per tant, que Jordi Pujol hagi escrit que “l’empresa a la qual Vicens Vives convocava fa cinquanta anys uns joves catalans, [...] en general, s’ha guanyat”. És la continuïtat de l’èxit col·lectiu que Vicens posà en relleu ben al final de la seva vida, quan digué que “no penso desdir-me mai de la meva afirmació que l’esforç realitzat pels catalans durant els cent cinquanta anys darrers no té parió a cap més poble d’Europa o de fora d’Europa. [...] És indubtable que durant aquell lapse secular, amb més o menys dificultats, Catalunya sabé donar-se una economia, una riquesa, una ideologia i, fins a cert punt, una cultura basada en una parla redreçada”.

Però ara la qüestió és una altra: sembla com si l’embranzida esplèndida del segle XVIII i els efectes d’haver agafat a temps el tren de la Revolució Industrial –que han arribat fins molt entrat el segle XX– s’haguessin esgotat. Sembla com si una certa desorientació i l’absència d’un projecte col·lectiu, compartit i engrescador, presidissin la vida catalana. No és gens estrany, per tant, que es recordi avui el llegat de Vicens Vives, pel que té d’invitació a la creació a partir de la consciència de la pròpia història.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.