No digueu ‘gilipollas’

Jordi Pujol, que darrerament està molt eloqüent (i perdó per la rima) va dir-li l’altre dia a Josep Cuní, en una entrevista a Els matins, que no li agrada que la ciutadania faci servir la paraula gilipollas. No pas perquè sigui un insult, sinó perquè en la llengua de Verdaguer hi ha moltes paraules que vénen a significar el mateix. Jo, modestament, en proposo una (tot i que també és d’origen estranger). Forat de cul (traducció de l’anglès asshole) em sembla preciós, potser per la cançó de Frank Zappa Broken hearts are for assholes, que a TV3, doncs, traduiríem com Els cors trencats són per als gilipollas. I a casa de Jordi Pujol Els cors trencats són per als saltamarges.

M’emociona que el president es preocupi per la salut de la llengua ara que ja no està en actiu. Llàstima que durant les dècades que va presidir-nos no demostrés la mateixa ànsia. Recordo aquelles campanyes on et deien que parlar el català “depèn de tu”, una manera esplèndida de treure’s les puces del damunt. I no posem cap multa, ni forcem els elaboradors de productes de la terra a etiquetar en català, no fos cas que caiguessin malament a Madrid.

També recordo els magnífics negadors de males notícies a sou del govern, que cobraven per dir que tot era fantàstic i que la llengua tenia una salut de ferro. Ara ja és tard. Abans en un bar quan demanaves un gintònic (paraula que no es diu gaire diferent en català que en castellà que en anglès) potser sí que et deien que no t’entenien per molestar-te. Ara ja és veritat que no t’entenen.

I suposo que ja queda clar que no estic dient que amb el president Maragall i el president Montilla la cosa hagi anat millor. És que d’ells mai no n’he esperat res. El problema de la llengua catalana és que diem gilipollas. Deixem de dir gilipollas i tot tornarà a anar tan bé com sempre.