El corrector automàtic

El processador de textos de l'ordinador portàtil que tinc a casa i amb què escric aquest text té el corrector automàtic programat en castellà. Si haig de fer textos llargs, el canvio pel català, perquè hi ha la possibilitat de fer-ho, però alguns cops, com ara, mantinc la prestació original perquè m'agrada jugar amb la màquina i fins i tot barallar-m'hi.

De vegades el corrector es limita a marcar amb vermell la paraula que detecta que no és castellana i em deixa seguir. Altres vegades me la vol escriure correctament tant sí com no. És llavors quan ens discutim. L'altre dia vaig escriure “begut” i, com ara acaba de passar, m'ho va canviar per “Begur”. Reculo, canvio B per b i r per t, però ell ofereix resistència i així que bado torna a “Begur”. Com que primer suposo que es refereix a la població de la Costa Brava, em satisfà que el diccionari castellà consideri que Begur és Begur, i no, per exemple, Bagur. Ara ho provaré amb “Lleida”. No: m'ha marcat “Lleida” amb vermell. A veure “Girona”. “Girona” l'admet. I “Mollerussa”? “Mollerussa” no li ha agradat. “Reus” tampoc. A criteri del corrector, doncs, Begur, com Girona, no deuen ser els topònims que tots coneixem. Potser són el nom d'una persona, un escriptor, un futbolista o algun altre famós castellà o sud-americà. Ho hauria de buscar. Provem-ho amb “Borges”. L'accepta. A veure “Borges Blanques”. No m'admet “Blanques”. El Borges que el diccionari accepta deu ser el de Jorge Luis Borges. Què els havia dit? A veure què passa amb “Cinto Verdaguer”? Senyala “Verdaguer” i m'admet, en canvi, “Cinto”, perquè deu haver cregut que és la corretja que evita que caiguin els pantalons. I “Miguel de Cervantes”? Tu diràs, si no ha d'acollir “Miguel de Cervantes”. I si hi afegeixo “Saavedra”? I tant: Miguel de Cervantes Saavedra.

Algun cop he trigat a escatir els criteris que regeixen el corrector. Escric per exemple “i”, i me la canvia per “I”. No sempre, i això em fa pensar que es tracta d'un corrector una mica atrabiliari. Si fa el canvi, si ha decidit que aquella “i” que he teclejat és una “I”, no hi ha raons que hi valguin. Ja puc anar canviant la “I” per la “i”, ja puc fer-ho quan he enllestit el text i sembla que hagi d'estar distret. Ell torna sempre a la “I”. Les primeres vegades em vaig ofendre una mica, perquè em vaig pensar que es tractava del pronom de primera persona anglès. Què volia dir? Que l'ordinador sabia més anglès que català? Vaig escriure a l'atzar “love” i “life”, i me les va penalitzar. Què era, doncs, “I”? El numeral romà, és clar. A veure: “Joan Carles I”. El “I” ha estat acceptat, però “Carles”, no. En canvi “Joan” ha superat la prova. Joan Baez? No: no reconeix “Baez”. Joan Miró? Correctes “Joan” i “Miró”. Com que pot haver pres “Miró” per la tercera persona del singular del verb castellà mirar, ho provo amb “Joan Pujol”. També tot correcte: “Joan” i “Pujol”. Però qui és, Joan Pujol, si me l'acabo d'inventar? A veure si s'ha confós amb Jordi Pujol? No: no coneix cap “Jordi”. Ara escriuré “Carod”. No vol saber res de Carod. “Tarradellas”? Tampoc. “Maragall”? Ni parlar-ne. “Companys”?, “Macià”? Ni l'un ni l'altre. “Montilla”? “Montilla”, sí, però no cal que ens fem il·lusions: és el nom d'un poble i un vi andalusos. “Adolfo Suárez”? Acceptat. “Felipe González”? Acceptat. “Jordi González”? No. Aquest diccionari no creu possibles els mestissatges.

Ara acabo de canviar al corrector en català. “Lleida”, bé. ”Mollerussa”, bé. “Joan Carles I”, bé. Però i “Carod”? No. “Montilla”? No. “Maragall”? No. “Tarradellas”? No. “Mas”? Sí, però que tampoc es faci il·lusions: l'ha pres per una propietat de pagès. Ara t'atraparé: ”Joanot Martorell”. “Joanot”, no, i “Martorell”, sí. Et conec herbeta, que et dius marduix: parles de la ciutat del Baix Llobregat on hi ha la Seat i els peatges. Torno a escriure “Miguel de Cervantes”. M'accepta, en català, el “Miguel” i el “Cervantes”. “Cervantes”, sí, i “Joanot Martorell”, no? Que no saps, corrector, que l'autor del Quixot admirava el del Tirant lo Blanch? Ui, sí, correm-hi tots, que el senyor se'ns ha tornat més fabrià que el mestre: em marca amb vermell Blanch. Vol que sigui “blanc”. I “Ausiàs March”? No, ha de ser “Marc”. Caram, quins aires. Provem amb “Baltasar Porcel”. No sap qui és. “Miquel Pairolí”? “David Castillo”? Vermells. Atenció, que ara escric “Cinto Verdaguer”. Sorprenguin-se'n: el corrector català també dóna per bo “Cinto”, que no sé que hagi de voler dir res en català, i em censura “Verdaguer”.

El corrector de castellà ha anat a classes de literatura i el de català, no. Potser és de ciències. A veure: “Josep Trueta”, “Joan Massagué”, “Valentí Fuster”. Ni un. Esperin-se que escrigui, amb el corrector castellà posat, “Santiago Ramón y Cajal” i “Severo Ochoa”. Tot correcte. El corrector castellà ha fet lletres, ha fet ciències i, sospito, totes les carreres del món. El corrector català que va ser incorporat al meu processador de textos no ha superat la selectivitat.

Ara s'ha enfadat. Tants anys que fa que ens coneixem, i quan signo aquest article em posa amb vermell el nom i el cognom.