40.000 anys d'èxits

Fa uns dies, la Fundación Atapuerca –que es dedica a fomentar la investigació dels jaciments arqueològics dels quals pren el nom– va inaugurar una curiosa exposició titulada Sexo en piedra, que tracta sobre la vida sexual del senyors i les senyores del paleolític, reconstruïda a partir dels dibuixos que ells mateixos varen deixar estampats damunt les parets de les coves i altres indrets agrestes. La conclusió principal a la qual han arribat Marcos García i Javier Angulo, els dos científics que han comissariat l'exposició, és que les conductes sexuals bàsiques de l'Homo sapiens no han variat com a mínim en els últims 40.000 anys. A la mostra, que es pot visitar a la seu de la Fundación Atapuerca a la localitat d'Ibeas de Juarros, a Burgos, s'hi recullen imatges prehistòriques sobre sexe oral, voyeurisme, masturbació o, ehem, zoofília, que es veu que en aquells temps no estava tan mal vista: al cap i a la fi, eren els inicis de la domesticació d'animals, i ja se sap que l'ocasió fa el pecat. García i Angulo, per altra banda, expliquen que els nostres antecessors també ja tenien ben establerta la diferenciació entre el sexe per plaer i el sexe com a via de perpetuació de l'espècie, i que amb això anaven fent de manera no substancialment distinta dels nostres temps hipermoderns (amb el permís del senyor Lipovetsky).

La notícia pot fer pensar en una certa incapacitat innovadora de la nostra espècie: 40.000 anys són molts anys per no haver introduït, amb perdó, cap canvi ni cap avanç significatiu en una matèria tan sensible. Que aital continuïtat es donés, posem per cas, amb els antics romans, perfecte, però que la cosa reculi fins al paleolític, ni que sigui superior, fa una mica d'angúnia. Tot i que un optimista conservador ho pot veure com un triomf de la màxima que sintetitza la seva visió de la vida: si una cosa funciona bé, per què canviar-la?

Per altra banda, el fet que portem almenys quaranta mil anys fent sexe pel gust de fer-ho, i a consciència, representa el triomf de la tendència humana al plaer per damunt de la temptació, també tan humana, a la repressió. En aquests quaranta mil anys, sacerdots de totes les religions i legisladors de tots els règims polítics imaginables s'han dedicat a imposar els seus criteris sobre la sexualitat del prïsme, en el que és una demostració definitiva de poder: si jo tinc autoritat per dir-te el que pots i no pots fer en la teva més pregona intimitat, és que sens dubte jo mano d'una manera incontestable i absoluta. Però la humanitat, tossuda i pacient, ha seguit fornicant així com li ha semblat més adequat i, sobretot, plaent, perquè, diguin el que diguin, no hem vingut en aquest món a patir. Potser que en prenguin nota aquests religiosos depravadets que últimament li causen tants maldecaps al pobre Benet XVI.