Opinió

És l'hora de la veritat per A Europa,

i els líders polítics no hi són

Una Europa sense líders

“Sense jugar la carta del canvi o de la reforma, ara
el discurs polític de Sarkozy s'ha convertit tan sols
en populisme”

Avui França viu la que possiblement serà l'última jornada de mobilitzacions contra una reforma de les pensions que els mateixos manifestants saben que és inevitable. És imprescindible perquè el sistema no faci fallida. Els canvis demogràfics al Vell Continent (l'augment de l'esperança de vida i la baixa natalitat) hi obliguen. Però, malgrat tot, les enquestes d'opinió diuen que aquesta és l'hora de la veritat per a Nicolas Sarkozy: la còlera dels francesos demostrada amb les repetides vagues i manifestacions al carrer va dirigida estrictament contra un president que consideren inflexible i autoritari. I, sobretot, hipòcrita. Fa temps que ha desaparegut el Sarkozy reformista que l'any 2007 va irrompre a l'Elisi amb la promesa d'una modernització pendent de França que ni François Mitterrand ni Jacques Chirac s'havien atrevit a fer. Es va esvair ràpidament l'audàcia d'aquell visionari que s'atrevia a diagnosticar en veu alta que el sistema socio-econòmic francès estava obsolet per al món del segle XXI. El candidat reformista va donar pas a un president obsessionat amb el glamur de la seva vida privada, les vacances en iots de milionaris i la relació privilegiada amb propietaris dels principals grups mediàtics. En comptes d'acabar amb l'establishment que representava el govern de Jacques Chirac, Sarkozy es va convertir en establishment ell mateix. I sense jugar la carta del canvi, ara el discurs polític s'ha convertit tan sols en populisme: en política interna respecte la immigració i l'Islam, i en política exterior amb anuncis mancats de credibilitat, com la grandiloqüent refundació del capitalisme d'ahir i el manteniment avui del sistema impositiu més favorable a les grans fortunes de tot Europa occidental. O defensant els drets humans al Tibet i boicotejant els Jocs Olímpics de Pequín de 2008, i en canvi besant ara la mà de Hu Jintao i callant davant la concessió del premi Nobel de la Pau a un dissident xinès. Els que li donaven suport, ara el consideren un bluf, com el setmanari The Economist, que es burlava en la portada d'un Sarkozy cada cop més encongit al costat d'una Carla Bruni creixent i poderosa.

Sarkozy no és una excepció. Els escàndols sexuals de Silvio Berlusconi, l'interinatge de sis mesos del primer ministre de Bèlgica o el pacte de govern amb l'extrema dreta de Geert Wilders a Holanda són segurament els exemples més vergonyants de la falta de lideratge a Europa. Però és que fins i tot Angela Merkel ens ha fallat amb els seus dubtes sobre la resposta de la zona euro a la crisi de Grècia i amb les seves declaracions de caràcter electoralista sobre el fracàs del multiculturalisme. ¿Qui ens queda? L'última generació de polítics europeus està formada per homes amb una forta personalitat, però també amb tics autoritaris i quasi ridículs, o per tecnòcrates que no s'atreveixen a dir als europeus allò que tampoc no volem escoltar. Quan més ens caldrien dirigents amb autoritat moral i capaços d'inspirar confiança, ens trobem liderats per una massa grisa i amorfa, incapaç de proposar una sortida a la crisi que patim. Els partits de dretes, nerviosos davant la dispersió creixent del vot, deriven cap a discursos extremistes o àdhuc racistes. I les esquerres europees s'han convertit en els partits més conservadors del món: no accepten cap canvi en el mercat laboral. Que ningú no toqui ni un moble! Que el violinista segueixi tocant, encara que el Titanic europeu s'enfonsi!

Europa viu un moment crucial. Després de 50 anys de creixement ininterromput i uns nivells de pau i benestar inèdits a la història de la humanitat, arriba el moment d'estrènyer-se el cinturó. Els europeus competim amb els treballadors d'Àsia, on la protecció social és inexistent. El lideratge polític i econòmic ja no ens pertany en aquest segle XXI: és dels Estats Units i la Xina. I el lideratge moral el podem perdre si només sortim al carrer per defensar el que des de la resta del món és percebut com uns privilegis impropis del nostre minvant pes polític, econòmic i demogràfic (Europa ja representa tan sols el 15% de la població de tot el planeta i les primeres economies del món són els Estats Units, la Xina i el Japó). Necessitem idees i un nou model social i de producció que requereix imaginació i audàcia per part nostra. És l'hora de la veritat per Europa, i els líders polítics no hi són. Just quan més els necessitem. Ens queden a tall d'inventari els vaguistes de les refineries franceses, els sindicalistes que amb la d'avui ja porten 11 dies de vaga general a França i l'inconformisme dels estudiants de secundària. Almenys ells surten al carrer; que nosaltres ni això.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.