Opinió

La raó o la força

“Només tenim força si tenim governs forts i partits forts. Així és la ‘guerra' en democràcia, així s'imposa el respecte i es canvien les realitats”

Germà Bel ha escrit un fabulós assaig, Espanya, capital París, del qual ja ens sonava la música: la concepció centralista de l'Estat espanyol des del 1714 (més ben dit, 1716) és d'inspiració francesa. Tot i així, el llibre aporta detalls molt il·lustratius sobre el desacomplexament actual d'aquesta visió d'Espanya. Bel explica la metodologia, la base filosòfica, els exemples pràctics i especialment el clamorós cas de les infraestructures. Un catedràtic d'economia aplicada com ell arriba a les conclusions des de la raó, i per això sobretot retrata la irracionalitat de les estructures radials de la xarxa de ferrocarrils, autopistes, ports i aeroports. La conclusió que en traiem va més enllà de la dada: també explica bona part del moviment catalanista, els seus orígens i el moment on es troba ara.

Després de dos segles de silenci (durant els quals va esclatar la Revolució Francesa, es van independitzar els Estats Units, Napoleó va envair Espanya, es van barallar liberals i conservadors, van emergir nous nacionalismes i Espanya va perdre les colònies), la Catalunya de finals del segle XIX no podia conformar-se amb la Renaixença cultural. Calia una articulació política: el Memorial de Greuges i les Bases de Manresa van tenir sempre com a referent la situació d'abans dels decrets de Nova Planta del 1716, que anul·laven les institucions pròpies i instauraven un sistema d'inspiració francesa. En aquest moment Espanya es configura com a un Estat uniforme i radial, on Catalunya serà una “perifèria” assimilable a qualsevol altra. Això sense esmentar la brutal repressió que va imposar-se (i de la qual es parla massa poc). D'acord que era una guerra de successió; d'acord que el que s'hi jugaven eren dues legitimitats monàrquiques europees; d'acord que va ser, al capdavall, una “primera guerra mundial”. Però els efectes per als catalans no van ser casuals ni col·laterals. No fou només reprimenda bèl·lica. No fou només el preu d'haver estat peó sacrificat per un dels bàndols. Va ser més que això, i ja es coïa d'abans.

O és que el Corpus de Sang del 1640 i la guerra dels Segadors no van ser, també, una reacció a una política “radial”? I el conflicte entre les corts catalanes i les polítiques uniformistes del comte-duc d'Olivares? I la proclamació de la República catalana el 1641? I Quevedo (“Son los catalanes aborto monstruoso de la política”)? No, el Decret de Nova Planta és més que un càstig militar o un dret de conquesta: és la culminació d'una sensibilitat anterior que ja topava fortament amb la visió catalana i és el moment en què (això sí) comença la imposició estricta d'una idea. És el primer capítol d'un seguit d'autoritarismes que van consolidar, per la força bruta i no tan bruta, aquesta idea castellanocèntrica de l'Estat. És la constatació escrita del gran desacord, el gran xoc.

Ara vivim moments d'explícit reforçament d'aquesta visió, que no afecta només les infraestructures, sinó també la cultura, la identitat i la llengua. El model francès és més que un esquema administratiu, de departaments regionals o d'inversions: és també un esquema identitari i cultural. Un esquema uniformitzador. Davant d'aquest esquema Catalunya ha tingut la sort de poder demostrar que el seu model funciona. Que l'autogovern i la subsidiarietat són eficients, que podem ser potència cultural, que sabem conviure en dues llengües, que sabem aixecar-nos econòmicament. Però també que sabem també fer política, i condicionar polítiques. És justament per això que ara torna Olivares.

Ara els memorials de greuges han deixat de tenir sentit: Espanya, ja amb 30 anys de democràcia, ha decidit aclarir que no vol ser transformada. Això obliga a repensar estratègies, però també a mesurar les forces i a acumular-les. Teníem raó aleshores demanant una nova Espanya i tenim raó ara entreveient actes de sobirania, però caldrà ser molt estrictes. Fer coses perdurables, tangibles, i recuperar l'autoconfiança. La notícia: només tenim força si tenim governs forts i partits forts. Així és la “guerra” en democràcia, així s'imposa el respecte i es canvien les realitats. La prova: l'afebliment dels nostres èxits col·lectius durant aquests últims set anys. Estem obligats a l'astúcia. A ser millors que això. Per això les eleccions del dia 28 no són un referèndum d'independència, que té el seu propi “tempo”: són un examen a la nostra intel·ligència.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.