A propòsit de Gabriel Cardona

Aprincipi de febrer del 1975 el capità de la companyia del Centre de Reclutes de Mallorca on feia el servei militar em va cridar a part per aconsellar-me que no fes imprudències. Em va indicar el lloc on podia tirar les cartes al correu perquè els serveis d'espionatge no poguessin llegir, com feien, les observacions que hi escrivia; em va dir que subscriure'm al Tele/eXpres i rebre'l cada dia no havia estat una bona idea i em va informar que per totes aquestes coses i pel fusell amb un clavell al canó que jo i un altre company havíem dibuixat en un mural de la cantina li havien sol·licitat el meu trasllat a una altra companyia, on un capità de fama terrible aplicava els rigors de la disciplina. “Però jo m'hi he negat”, em va dir.

Després de fer-me jurar que no repetiria allò que m'anava a dir, va entrar en la confidència: “Pertanyo a un moviment molt bonic que prepara un futur millor per a aquest país”. No va dir UMD, la Unió Militar Democràtica que s'havia fundat quatre mesos abans, però vaig entendre que s'hi referia. Per algunes actituds i perquè un dia el vaig sorprendre llegint la revista Cambio 16 ja feia temps que sospitava que aquell capità formava part del moviment clandestí. Vam acabar parlant del “futur millor”, que no preveia una revolució com la dels clavells que s'havia produït a Portugal la primavera passada, i encara que vam evitar pronunciar el nom de Franco vam donar per entès que aquest futur es localitzava després de la seva mort. Franco moriria aquell mateix any, al cap de nou mesos d'aquella conversa entre un oficial i un recluta.

El capità, un home jove i ben plantat, es deia Cristóbal Fuster Calafell i era mallorquí. Tot i així vam parlar en castellà. El “futur millor” era democràcia, era legalització de tots els partits polítics, inclòs el comunista, però em va fer l'efecte que el català en quedava descartat. Jo li vaig parlar d'una possible autonomia per a Catalunya però no hi va ser sensible. El programa formatiu de l'exèrcit espanyol impermeabilitza els seus efectius per a segons què.

Acabat el servei, vaig perdre de vista el capità. Quan Franco va morir, quan la Transició va començar a caminar i quan Tarradellas va tornar, vaig pensar-hi. Quan la cúpula de la UMD va caure, vaig buscar el seu nom entre els militars que van ser jutjats i exclosos de l'exèrcit, i no el vaig trobar.

Uns anys més tard, vaig conèixer Gabriel Cardona. La mort, la vigília de Reis, d'aquest fundador de la UMD m'evoca l'episodi que explico. Li vaig preguntar si coneixia Cristóbal Fuster. «En Tòfol? Tampoc és militar en actiu”. Em va dir que feia d'advocat a Palma.

Uns perquè van ser expulsats i els altres per iniciativa pròpia, d'aquell “moviment bonic” de l'exèrcit no en va quedar rastre. La Transició va premiar els altres, els oficials de les companyies disciplinàries que volien el cap dels soldats imprudents, i va depurar els que preparaven el “futur millor”. Els disciplinaris ens van pagar la deferència amb el cop del 23 de febrer del 1981. Gabriel Cardona, avergonyit, va plegar en aquell moment per dedicar-se a la història i a instruir policies locals i nacionals, nacionals de Catalunya, en les regles de les policies democràtiques.

Un dia, navegant per internet, vaig localitzar Cristóbal Fuster Calafell. Signant Cristòfol, em va enviar un carta llarga, escrita en català. No sé si recordava aquella conversa. Em sembla que no. En devia haver tingut d'altres. Em confirmava que havia abandonat les armes, que feia d'advocat i em deia que vivia “raonablement feliç”. Fa unes setmanes, coincidint amb l'atac del Marroc als campaments sahrauís, em va enviar una conferència seva molt crítica amb la claudicant retirada d'Espanya del Sàhara, aquell 1975 en què van passar tantes coses. La vigília de Reis, quan encara no podia saber la mort de Gabriel Cardona al Clínic de Barcelona, em va enviar un lacònic “feliç any”.