Opinió

El discurs de l'home

“Quan un home públic s'adreça als seus compatriotes, pot quedar gravat el seu estil a la retina o bé passar com un complidor del ritual”

La pel·lícula El discurs del rei és molt més que la història d'una tara, malgrat que l'obstacle major de l'argument és justament aquest: la tartamudesa del monarca Jordi VI de la Gran Bretanya. A banda d'una gran direcció i una bona interpretació, i de la banda sonora generosament aportada pel geni Ludwig van Beethoven, el centre d'atenció se'n va molt més cap al rerefons del discurs que no pas cap als afers de logopèdia. Un discurs a la nació pot ser un tràmit administratiu o un acte solemne, fins i tot històric. A banda del context i del significat, un discurs a la nació conté sempre símbols, llenguatges, gestos i entonacions que poden marcar tota una generació: Artur Mas, per exemple, ha tornat al “benvolguts compatriotes” de Jordi Pujol després de set anys de discursos adreçats a la simple ciutadania. I hi ha afegit –això sí– la referència femenina, un signe dels temps. El context del discurs de Mas és de cruïlla econòmica i política, però no és un moment de declaració de guerra com el que va haver d'afrontar el rei Jordi. Un tartamut que sabia de la transcendència del que diria i, sobretot, de la vital importància del com. Sense dubtes, sense quequejar, sense misèries: eren crucials la gravetat i grandesa.

En un país que afortunadament ha tornat a donar més importància a les formes (enterrat ja el “fets i no paraules”), els juraments dels consellers també tenen càrrega. “Amb l'ajut de Déu”, ha estat la fórmula emprada per dues úniques conselleres: Joana Ortega i Pilar Fernández Bozal. Aquí a Catalunya sembla una cosa anacrònica i rància, però fins i tot el jurament del president dels Estats Units acaba amb un “so help me God” que ja no és un acte de fe sinó quasi directament una interpel·lació. En molts altres països els més honorables càrrecs s'adrecen a la divinitat, amb una imatge final que no sé si és més d'humilitat o de pretensió heretada dels antics règims, on qui posava i treia corones era sempre la gràcia de Nostre Senyor mateix (pessetes de Franco incloses). També es fan els juraments sobre la Bíblia per als testimoniatges judicials, cosa que aquí només he fet una vegada en un procediment de dret canònic. Les coses que es fan davant de Déu, sigui un matrimoni o un jurament –a l'hora de morir-se, la majoria sí que es mor per l'Església–, tenen un afegit de màgia. Molt més, per descomptat, que el “tot seguit passarem a la lectura de l'article seixanta-sis del Codi Civil”, que sí que trobo adjudicable a un policia amb bigoti.

En formes i en entonació, els discursos de Sir Winston Churchil –alguns d'ells batejats i tot, The finest hour o Blood, toil, tears and sweat– contenen també referències divines, com també en va tenir l'esmentat discurs del rei Jordi en el moment de declaració de guerra contra Alemanya. El prodigiós discurs del pastor Martin Luther King el 28 d'agost del 1963, “I have a dream”, acaba amb un vers d'espiritual negre que vincula Déu, precisament, amb la llibertat de l'home. Però no tota solemnitat fa referència a Déu ni tota intensitat discursiva s'hi ha d'acollir, com és notori en els discursos de Hitler, intuïtivament caricaturitzats pel gran Chaplin. Allunyant-se del contingut –més atroç o més raonable– dels discursos hitlerians, Chaplin va saber copsar l'essència del gest, del tempo, de l'entonació necessària per empènyer les masses. Caricaturitzables eren també Mussolini i Castro, tots dos d'una mal entesa majestuositat, però populars al cap i a la fi. Allunyats en tot cas de Lenin, molt més dirigit al raciocini. Quan un home públic s'adreça als seus compatriotes, pot quedar gravat el seu estil a la retina o bé passar com un complidor del ritual. Pot parlar dels homes o pot parlar també de Déu, i en qualsevol dels dos casos pot passar sense pena ni glòria.

En tot cas, per moltes referències divines que hi hagi, qui fa un discurs és una persona i parla per a les persones. Ja que El discurs del rei usa la solemnitat de la Setena simfonia de Beethoven per acompanyar el moment més greu, i que l'argument del film és una història sobre la superació humana, convé saber que un deixeble del sord compositor, Moscheles, va deixar escrita sobre una transcripció de Fidelio la següent frase: “Acabat amb l'ajuda de Déu”. A la qual cosa Beethoven, l'endemà, va respondre escrivint just a sota i amb traç gruixut: “Mensch, hilf dir selbst” (Home, ajuda't a tu mateix).

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.