Opinió

Pensions i caixes de pension

“La longevitat altera, doncs, els paràmetres del sistema i fa pensar en un cataclisme per a la sanitat pública, universal i gratuïta, i en unes pensions que s'hauran de pagar durant més temps a causa de l'allargament de l'esperança de vida”

Dijous passat, els amics Xavi Coral i Tian Riba, del programa Divendres, de TV3, em van convocar a una taula rodona sobre el pacte de les pensions juntament amb el professor Oriol Amat i la professora Miren Etxezarreta. Ja se sap, però, que les desgràcies no vénen mai soles i, just unes hores abans del nostre debat, es va fer pública la intenció de La Caixa de convertir-se en banc, cosa que, naturalment, va alterar la temàtica prevista. Cal felicitar els realitzadors de la tertúlia per la seva capacitat d'improvisar sobre la marxa i d'adaptar-se a les exigències de la més rabiosa actualitat quan salta la llebre. Però tinc la impressió que, en haver repartit el temps disponible i prefixat sobre dues qüestions diferents, a tots ens van quedar coses al pap. I, per tant, amb les lògiques disculpes a l'Avui per fer-lo servir, per una sola vegada i sense que serveixi de precedent, voldria afegir alguns comentaris al que es va dir al plató i que no va tenir cabuda en el minutatge disponible.

En primer lloc, m'agradaria recordar la lletra de la labor song o cançó de protesta que Pete Seeger va cantar al campus de la meva universitat (Cornell) i que jo vaig mig recitar i mig cantar de manera inintel·ligible. Crec que val la pena reproduir el fragment que diu: “Too old to work, too young to die / Who will take care of you and how you get by when you are too old to work and too young to die?”. Que es podria resumir tot dient: qui s'ocuparà de tu i de com podràs sobreviure quan siguis massa vell per treballar i massa jove per morir? Una estrofa que, naturalment, resumeix a la perfecció tota la filosofia que hi ha a la base de la jubilació i de les pensions. O, en general, de tot el concepte de justícia social i dels mínims de previsió, protecció i benestar exigibles. A principi dels anys seixanta, com a passant del despatx de l'admirat i estimat advocat laboralista Francesc Casares, l'acompanyava els dissabtes a l'oficina de Sabadell, i recordo que un obrer em va parlar igual que Seeger m'havia cantat a l'upstate New York. Aquell treballador em va demanar una confirmació de les seves conviccions amb una pregunta molt directa: “Porque, don Francesc, el dinero del obrero es sagrado, verdad, usted?”. I, realment, entre els pecats contra l'Esperit Sant, hi figura el de defraudar l'obrer en el seu jornal.

Pel que fa a les pensions, no vaig tenir ocasió de citar el cantant Maurice Chevalier, que va dir allò que fer-se vell tampoc no és que sigui una cosa tan dolenta, sobretot si consideres quina és l'alternativa. I és que, realment, l'edat dels metalls (pols de plata, dents d'or i daixonses de plom) va acompanyada d'unes articulacions més rígides, uns músculs més febles i una pèrdua de la vista i de la memòria. Però tot això no significa que en el tram final de l'existència no es pugui trobar felicitat. I, de fet, històricament mai no hi havia hagut al món occidental tanta gent gran. Cosa que encara anirà in crescendo, perquè justament ara comencen a complir els 65 anys les fornades tan nombroses del baby boomers corresponents a aquella explosió demogràfica. En conseqüència, en la societat s'està produint un canvi. Baixa la proporció de treballadors i estalviadors i puja, en canvi, la de pensionistes jubilats i més propensos a la despesa. Són persones amb unes inclinacions diferents. Per exemple, són menys partidàries de comprar accions i més favorables a les obligacions o bons del tresor. La longevitat altera, doncs, els paràmetres del sistema i fa pensar en un cataclisme per a la sanitat pública, universal i gratuïta, i en unes pensions que s'hauran de pagar durant més temps a causa de l'allargament de l'esperança de vida.

Caldrà, doncs, fer una retallada tot lamentant que les tisores no s'apliquin primer a fer estrènyer el cinturó als qui s'ho poden permetre i que per raons d'exemplaritat haurien de renunciar a l'obscena multiplicació de les seves fortunes a costa dels contribuents de classe mitjana i dels usuaris modestos enquadrats en els mercats captius d'uns monopolis privatitzats de serveis públics d'ús ineludible. Malauradament, mentre es rebaixin i es congelin salaris i es retallin pensions i prestacions sanitàries, no veurem mai ni una sola reducció de les abusives tarifes de l'aigua, el gas, la benzina, l'electricitat, els telèfons, els peatges i tots els altres negocis d'economia que no és la real i productiva o la de mercat lliure i competència, sinó la basada en exclusives i concessions atorgades i perpetuades pels poders polítics als poders fàctics. Acceptem, doncs, amb la lògica indignació i, de moment, també amb resignació, que el sacrifici dels humils serveixi perquè la setmana entrant la cancellera Merkel ens pugui passar revista i seguir fent-nos la respiració artificial. I, sobre la banquització de La Caixa, dissortadament, n'haurem de continuar parlant. Però, de moment, ja queda clar que és, des de la desamortització de Mendizábal, la confiscació més gran d'un patrimoni eclesiàstic o públic per adjudicar-lo a mans privades sense cap debat polític ni opinió discrepant.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.