Cau un segon mur de Berlín?
“Cap de les revoltes magribines té, però, empremta religiosa. La gent vol feina, vol viure millor i refusa la corrupció, el nepotisme i la dictadura”
Amb l'acabament de la guerra freda, semblava que la democràcia s'havia d'imposar arreu. Tot indicava que, en una economia global, els països no tenien altra opció que la llibertat econòmica, però també política. El politòleg nord-americà d'origen japonès Francis Fukuyama va expressar millor que ningú aquest optimisme quan va dir: “al final de la història, a la democràcia liberal no li queden competidors seriosos”.
L'optimisme va durar poc. Concretament la dècada i escaig que va del 9 de novembre de 1989 fins a l'11 de setembre del 2001. Rússia, la Xina i... Bin Laden es van creuar en el camí, demostrat que l'arribada de la democràcia liberal no era tan ineludible com havíem pensat. A Rússia, mentre refeia estructures autoritàries, Putin conduïa el país no cap al capitalisme de mercat, sinó al capitalisme d'estat. Era la Xina, però, qui construïa la més gran alternativa a la democràcia liberal. El partit comunista més gran del món es blindava per emprendre el camí del capitalisme. Sovint era un capitalisme salvatge com mai s'havia vist a Occident. En qualsevol cas, la República Popular mostrava que hi havia un altre camí per a aconseguir la prosperitat. O més que això: demostrava que el seu sistema era més eficient que la democràcia que, com la crisi econòmica es va encarregar de demostrar, sovint degenera en la vacil·lació i el caos. Així, els xinesos no només s'expansionaven econòmicament. També feien proselitisme del seu sistema sense democràcia, un plantejament al qual eren receptius tots els tirans del món. Bin Laden, finalment, irrompia brutalment en el panorama per afirmar que per als 1.100 milions de musulmans sí hi havia una alternativa a la degenerada democràcia liberal.
Tot això ha estat determinant la primera dècada del segle XXI. És el que Robert Kagan ha anomenat “El retorn de la història, la fi dels somnis”. El que ha passat a Tunísia, el que passa a Egipte i totes les seves rèpliques, d'Albània a Jordània, tira per terra, però, les conviccions d'aquesta dècada marcada per Rússia, la Xina i l'integrisme. Els joves de Tunísia ens han dit que no hi ha cap altre camí que la democràcia. No tenen feina. Sobreviuen amb dificultats. Estan, però, formats i connectats. No volen resignar-se a ser manats per un sàtrapa com Ben Alí. Volen decidir qui els governa! No accepten la dictadura i no sembla que es moguin en uns paràmetres integristes.
A la premsa occidental hi ha una gran preocupació per veure cap on deriva la revolta magrebí. Als Estats Units els inquieta especialment què pot passar a Egipte, peça clau en una regió d'una gran capacitat desestabilitzadora. Que el Germans Musulmans i l'islamisme ocupessin el tron de Mubàrak podria ser una gran complicació en el conflicte araboisraelià. Cap de les revoltes magribines té, però, empremta religiosa. La gent vol feina, vol viure millor i refusa la corrupció, el nepotisme i la dictadura. El 1991 el malestar contra l'autocràcia algeriana va portar a la victòria del Front Islàmic de Salvació (FIS). Ara, Bin Laden se n'ha assabentat, però, llegint la premsa o veient Al Jazeera. Hi ha qui –com George Friedman– diu que el principal objectiu d'Al-Qaida era controlar un estat i que, fracassat aquest objectiu, el desafiament integrista es va esllanguint. En qualsevol cas, de Tunísia al Caire, l'islamisme, que hi és, va completament a remolc de la dinàmica popular.
Fa ben pocs dies, amb Ben Ali ja a l'exili, vaig assistir a una reunió d'experts sobre el Magrib i el gran tema de debat era veure si la revolució de Tunísia es contagiaria o no als seus veïns. Més aviat va semblar que no, que no hi hauria efecte dominó. Just l'endemà, però, començava la revolta en un lloc que ningú ni tan sols havia imaginat: Albània. Des de llavors la tensió a Egipte no ha deixat de créixer. Què està passant? No és difícil d'entendre. El 17 de desembre del 2010, Mohamed Bouazizi en encendre el seu cos com un bonze va encendre també la flama de la llibertat. És una flama que es veu a tot el Magrib i que estan veient també tots els homes i les dones lliures que viuen sota una tirania. Sí, es contagiarà. Al Magrib segur. A Aràbia. I fins a Cuba tothom té ja clar que se surt al carrer a l'entorn del 23 de febrer, l'aniversari de la mort d'Orlando Zapata. Mòbils, internet, Facebook, Twitter, no paren! La democràcia avança. Molts murs de Berlín sembla que poden caure... Potser Fukuyama no estava tan equivocat...