Una llei que confon alcaldes i candidats
Els alcaldes catalans estan fets un embolic amb la llei que regula la campanya de les eleccions del 22 de maig. Confusió i nerviosisme d'alcaldes i candidats sobre els detalls rocambolescos d'una llei de concepció antiga. La Junta Electoral Central –a Madrid, tot a Madrid– serà novament objectiu periodístic per informar de denúncies que augmentaran la imatge de picabaralla política. Serà notícia que tal o qual alcalde o tal o qual candidat hagi fet vés a saber quina infracció d'una llei allunyada de l'era digital. No tindrà cap sentit que els polítics es tirin els plats pel cap i judicialitzin la campanya sobre aspectes irrellevants que no tenen res a veure amb les preocupacions de la gent del carrer.
La llei posa límits surrealistes, perquè ja em diran a mi com es pot regular allò que els candidats –siguin alcaldes o caps de l'oposició– puguin difondre a través de les eines d'internet més personals i participatives. O com es posa la frontera entre comunicació de l'obra de govern i l'estricta promesa electoral. M'és difícil imaginar-m'ho. També serà complicat respectar la llei en els mitjans de comunicació públics i privats, de dimensions i d'àmbits territorials diferents.
La Federació de Municipis de Catalunya i l'Associació Catalana de Municipis no paren de rebre consultes de consistoris i d'electes neguitosos, més pendents per la lletra petita que no pas pel sentit comú. La llei electoral i els seus límits abans i durant la campanya electoral té els orígens en la transició democràtica, i aquest pecat original ens allunya d'unes regles de joc modernes. Hi ha d'haver garanties clares per evitar que els que governen usin les institucions i els diners públics amb finalitats propagandístiques. Que el combat electoral sigui el més just i no deixi els aspirants a governants en una posició desfavorida respecte els que governen ara.
Però el ciutadà també té el dret, i diria que la necessitat, de saber què ha fet el seu ajuntament amb els impostos de tothom. Fer balanç de govern –sense tirar coets, sobretot en temps de crisi– ha de ser tan legítim com marcar una divisòria entre institució i partit.
