Si estem malalts
La retallada en el sistema sanitari públic hauria d'estar prohibida per llei. També en ensenyament o cultura són lamentables les restriccions, per allò que no sols de pa viuen l'home i la dona. Amb tot, sense salut no es va enlloc, ni a l'escola, ni al museu, ni al teatre. Si una partida pressupostària del govern hauria de ser intocable, aquesta és la de salut. Els diners necessaris haurien d'obtenir-se com fos, verbigràcia, prescindint de despeses menys essencials, establint el copagament per a les rendes més altes. El que mai s'hauria d'imposar són llistes d'espera més llargues per a les operacions o les visites a especialistes. Si en algun àmbit social les desigualtats esdevenen més paleses és en l'atenció de la salut. El temps d'espera d'una persona de la classe popular mai el pateix qui forma part de la classe alta, malgrat el dret fonamental a recuperar la salut amb independència del rang social.
A Catalunya es constata que la sanitat universal, que és un dels puntals de l'estat del benestar, pren camins preocupants, tant per als usuaris com per als professionals. L'anterior límit de 6 mesos per a una intervenció no urgent, un període ja llastimós, queda derogat de manera que l'espera es pot fer insofrible. Si la urgència es limita a casos de vida o mort, les perspectives per a persones que no hi veuen per culpa de les cataractes, que no poden caminar per culpa de l'artrosi de genoll, per posar uns exemples, poden tornar-se dramàtiques. No sols per les xacres en si mateixes sinó per les conseqüències que l'espera comporta, com ara els resultats nefastos de no fer exercici.
Segons dades, Catalunya ocupa a l'Estat el tretzè lloc en despesa sanitària. O bé la resta d'autonomies trien millor a l'hora de retallar o bé Catalunya té menys ingressos que les altres. Sigui quin sigui el motiu, el govern ha d'adoptar uns procediments més encertats que els actuals. No ha d'utilitzar la sanitat pública per reduir el dèficit, o ha d'exigir categòricament més diners a l'Estat per no tenir-ne. El que no pot ser és que la ciutadania pagui amb la seva salut les males polítiques.
