Opinió

Opus 42

“La condició d'obra mestra es deriva d'un judici que té més a veure amb el temps, amb l'oportunitat, amb
la simpatia puntual cap a
un tipus d'idea, que no pas
amb la qualitat objectiva
de l'obra”

Woody Allen ha estrenat la seva 42a pel·lícula, Midnight in Paris.  No parlaré de les indiscutibles virtuts de l'obra (molt recomanable) ni del geni, sinó de nosaltres: de com hem canviat la percepció de l'art i de la comunicació en només 20 anys, i de les vies noves d'expressió i d'intercanvi d'emocions. En primer lloc: tenir en compte que Allen fa una producció cada any. Un ritme industrial, fabril, segurament innecessari, però que deixa indemne la qualitat final. Evidentment que hi ha obres millors i pitjors, i molts opinaran que hi ha una clara jerarquia entre les seves produccions, però això no sembla que tingui res a veure amb el ritme anual de treball. Al contrari, diria que tenir un ritme constant afavoreix l'artista. El fa més esperat, més tradicional, més familiar i benvingut a la cita anual: el talent, en aquest cas, se li suposa. Ens imaginem què dirien la majoria de crítics d'un escriptor que fes una novel·la cada any?

Evidentment que el tempo accelerat de la creació d'Allen té a veure amb el ritme en què vivim o sentim avui: ja no aspirem a una obra mestra sinó a una cosa bonica. Entretinguda, agradable. Grans productors i directors (i també guionistes i escriptors) treballen amb material molt més fungible que fa dues dècades: ara partim de la base que una obra mestra pot sortir, si és que surt, d'entre desenes d'obres menors. Pot sorgir d'un argument que fins i tot pot tenir un punt d'absurd, de ves quina cosa. I no passa res, no condemnem ja la història col·loquial, ni les pretensions humils, ni tan sols el fet que l'obra surti poc rodona. Ja fa anys que anem amb molt de gust a veure films quadrats o triangulars, que comprem llibres octogonals i que contemplem pintures amb quatre perspectives. Conscient d'això, Allen senzillament fa. Proposa i escriu, sense pretendre més que fer una cosa bonica. Com si això (per cert) fos poca cosa.

La condició d'obra mestra o de clàssic o d'imprescindible es deriva d'un judici que té més a veure amb el temps, amb l'oportunitat, amb la simpatia puntual cap a un tipus d'idea, que no pas amb la qualitat objectiva de l'obra. Hem esdevingut més imperfectes, més pop. S'han acabat les quadrigues de Ben-Hur i les grans majúscules amb llum de bombetes i les frases memorables de l'estil “Mai més no tornaré a passar gana” o “Toca-la un altre cop, Sam” (que mai no va ser cap frase de Casablanca sinó, precisament, el títol d'un guió de Woody Allen).    Això té el seu reflex en les cerimònies dels Òscar: fa temps que no hi veiem mites intocables, si no és que ressuscita Kirk Douglas com a astre rei. Hi ha humoristes que fan broma i homes i dones que “treballen molt bé” (expressió que es fa servir molt per a la professió d'actor o d'actriu: al final seran herois de la classe obrera, de tan bé que “treballen”). Gent de carn i ossos que actuen, dirigeixen o produeixen però que si acaben tenint un record daurat no serà a cops de focus glamurosos o de rugits de lleons majestàtics sinó com qui passava per allà. Mentre creixia, mentre treballava. Ens enamorem cada com més dels llirs entre cards, de la noia del metro que resulta que canta molt bé els boleros.

Occident s'ha vulgaritzat i això no és mala notícia. Com Hollywood, com els arguments de ficció, com l'art en general: sens dubte té a veure amb la democràcia, amb la televisió i també amb internet. Sabem molt de tot: Allen ens pot parlar de Van Gogh o de Dalí o dels anys 20 a París, i no per això el veiem altiu o elitista (una altra cosa és que tothom ho valori amb la mateixa intensitat). La clau de la fórmula no és fer riure, que crec que mai no ha estat la veritable clau de Woody Allen: és fer-ho bonic. Conviure amb la societat dels reality shows, de les samarretes de futbol i dels limitats (o especialitzats) cervells que surten de la Universitat, i prendre's aquest entorn amb una sana esportivitat, i amb una encara més sana vena creativa. L'humor ve després, va de soi, es deriva de tot discurs intel·ligent. Ni Allen ni Monzó (posem per cas) infravaloren la mediocritat ambiental, ni en fugen massa, sinó que la superen amb la imaginació o amb una lent distingida. Ni és un model a imitar, ni hem de renunciar a les grans ambicions artístiques: podem ser ambiciosos i fins i tot pretensiosos. Però bravo pels que saben entendre l'universal menú Big Mac i posar-hi, amb permís o sense, una puntual copa de cava. 

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.