Opinió

Sobirania o mercat

“El fet que mani la majoria pot crear moltes injustícies, i el cas dels catalans (i del seu autogovern) n'és un exemple claríssim”

La pregunta ja es formulava abans que els “indignats” sortissin al carrer, fins i tot abans que enarboressin les banderes espanyoles (republicanes) i les fotos de Che Guevara. I la pregunta no era si monarquia o república, debat arcaic, i tampoc no era si capitalisme o comunisme, encara que Arcadi Oliveres tingui molt clar que el primer cal enderrocar-lo. La pregunta interessant del moviments dels “indignats”, i que (insisteixo) ens preocupava ja molt abans, és sobre els límits de la sobirania. Dit d'una altra manera, qui dimoni mana.

Les sobiranies actuals provenen, en gran mesura, de les fronteres marcades en temps de les monarquies absolutes o bé de les revolucions dels segles XVIII i XIX: la francesa, l'americana, les romàntiques i les descolonitzadores. Després d'això, les fronteres s'han mogut més aviat poc: però és en aquests segles que els estats es configuren no ja com uns interlocutors especials, sinó com els (únics) interlocutors. Els únics dipositaris del poder. En forma de monarquia, de república, de dictadura o de democràcia, els estats eren els sobirans: de vegades aquesta sobirania era hereditària, de vegades era una sobirania popular, i de vegades era fruit d'un cop d'estat. Però era sòlida, era el súmmum, era la màxima representativitat i, per tant, l'única interlocució possible de gran poder a gran poder. El sobirà, porti corona o porti corbata, és l'únic que té poder i l'únic que parla amb els altres sobirans.

Després arriba el burgès. El mercat. La botiga, la fàbrica, la indústria i el comerç. I la multinacional, i el banc. El món privat, que durant el segle XX ha aconseguit anar arraconant els grans romanticismes d'estat i les grans utopies ideològiques i ha anat establint sistemes de convivència més liberals. Ara bé: en aquest joc, que és el que fem servir per no donar absolutament tot el poder a l'Estat (per més democràtic que sigui), evidentment les regles del mercat es fan notar. I quan els “indignats” parlen de Botín i dels grans “vampirs” del mercat, suposo que saben que estan parlant de persones que han aconseguit una fortuna i un poder no pas robant (fins que es demostri el contrari), sinó jugant bé amb aquestes regles. Les regles del mercat no són prou justes? Segurament: les dels estats, tampoc, per més democràtiques que siguin. Justament, el fet que mani la majoria pot crear moltes injustícies, i el cas dels catalans (i del seu autogovern) n'és un exemple claríssim: la majoria a l'Estat, que és el sobirà, mai no ens serà favorable.

Un cop hem arribat aquí, podem dir que ens trobem davant d'una crisi de les sobiranies? Podem dir, com diuen no només els “indignats” sinó com també ha arribat a insinuar el mateix Duran i Lleida, que els polítics tenen un poder considerablement “venut” als grans mercats financers? Si això fos així, qui hi ha de posar límit? Un govern mundial? Una aliança entre els continents? Com fer coincidir algun interès entre França i, posem per cas, Sud-àfrica? D'acord, suposem que la política està considerablement sotmesa als mercats: hi ha solució? No podem suposar que aquesta influència del poder econòmic també existia, i me'n vaig lluny, al bressol de la democràcia, que és Atenes? No hi tenien algun paper important, en política, els comerciants d'aleshores? Segur que els polítics han tingut, al llarg dels segles, l'última paraula? Estem debatent sobre un fet natural que no té cap solució, si no és que passa per un retorn a certs autoritarismes? És casualitat, doncs, l'efígie de Che Guevara onejant en la manifestació?

Evidentment, la solució (que no tinc jo) ni passa pel comunisme ni passa pel feixisme (que també creix, tot sigui dit), ni passa pels estranys desitjos expressats per Arcadi Oliveres. Segurament passa per un rearmament de les esquerres, un rearmament menys dogmàtic i menys pueril. Una esquerra que no vegi “els poderosos” com una amenaça, sinó com un fet que sempre ha existit al llarg de la història i que ha de tenir un paper, també, social. Malgrat la crisi, malgrat l'esfondrament de la bombolla immobiliària, als Estats Units mai no han englobat “els poderosos” en cap retaule de l'infern: al contrari, els han involucrat en la societat, en la cultura, en la participació. No pot ser que el dilema sigui “sobirania o mercat”, perquè la solució segurament serà “sobirania i mercat”. Hauran de conviure i de fer-se contrapès. L'error, oh esquerra, va ser enfrontar-los.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.